divendres, 5 d’octubre de 2018

La càrrega. Els fets de Badalona del 26 d'agost de 1918


Enguany es compleix el centenari dels fets de Badalona del 26 d'agost de 1918. En el context de la vaga a l'empresa química Cros de Badalona, una de les principals empreses de la ciutat, la brutal repressió del moviment obrer per part de la Guàrdia Civil va provocar la mort de quatre manifestants i desenes de ferits a la plaça de la Vila de Badalona. 

Una proposta de llibre singular, divulgatiu sense perdre el rigor, que vaig realitzar amb  l'il.lustrador Toni Benages a la Comissió de Memòria Històrica de l'Ajuntament de Badalona, activa durant l'anterior govern municipal. Amb el suport i l'edició del Museu de Badalona, i amb pròleg del Julià de Jòdar, ha estat publicada i es troba a la venda al Museu al preu de 10€. 

Un treball amb aportacions noves locals i pel coneixement més general, per tal  de situar un període amb força dificultats per a les classes populars, amb greus dèficits democràtics, i el repte del sindicalisme recolucionari de la CNT a la societat capitalista, sobretot després del Congrés de Sants.

Els fets de Badalona van fer coincidir a personatges com Salvador Seguí, el 'noi del sucre'; Lluís Companys i Francesc Layret, advocats; Joan Peiró; Angel Pestaña; Francisco Largo Caballero; Marcel.lí Domingo, Jaume Martí Cabot; Frederic Xifré...

Corre, no et quedis sense el teu exemplar!!! 

Hem realitzat una primera presentació al Saló de Plens de l'Ajuntament de Badalona per tal de donar reconeixement a les víctimes dels successos ja que no es van assumir responsabilitats des del Govern Civil ni el propi cos policial, generant això sí, la dimissió del govern municipal de caire republicà que va paralitzar durant uns mesos l'activitat a l'ajuntament.



dilluns, 3 de setembre de 2018

Traçant polítiques de memòria històrica


Article publicat a L'Independent de Badalona 20/07/2018. Recupero l'escrit en memòria del mestre d'historiadors/es, Josep Fontana.


Una de les frases que més m’ha marcat en l’ofici d’historiador és de Marc Bloch, recollint una anècdota del seu mestre Henri Pirenne: ‘si jo fos un antiquari, només tindria ulls per a les coses velles. Però sóc un historiador i és per això que estimo la vida’. Així, considero que el passat sempre afecta al present i com assenyala Josep Fontana, ‘l’ofici de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui’.

Itinerari Cooperativista a Badalona.
Els historiadors, a partir d’un compromís honest i amb mirada metodològica, fem incidència en les investigacions històriques del passat, en la producció cultural i la valoració patrimonial per tal d’estimular el pensament històric, sense veritats absolutes. Ara bé, per generar un debat públic sobre la memòria adjectivant-la d’històrica, cal també de forma paral·lela un discurs polític. El diàleg, la connexió o bé la consulta d’experts, historiadors, arqueòlegs, arxivers... permet millorar la governança pública en aquesta aspecte. El caràcter subjectiu de la memòria és superable amb rigor i debat crític, perquè sigui vàlida a la construcció de la nostra col·lectivitat contemporània. Molt de compte però amb la voluntat oficial de controlar i conformar la memòria, així com de l’escepticisme paralitzador sobre la seva utilitat social.

Per responsabilitat, estima i voluntat de transformació de la societat perquè sigui més culta, justa, participativa i democràtica, la memòria històrica és un antídot amarat d’humanisme enfront de la desmemòria, la impunitat i el sectarisme. D’altra banda, la història oficial en majúscules, la dels grans fets i dades macroeconòmiques, pot diluir la perspectiva de les identitats comunitàries, la de gènere, la de les mentalitats i fins i tot la història local com la de Badalona, importantíssima tanmateix per comprendre des de la proximitat, successos que poden qüestionar els ritmes i la línia dels grans fets històrics o bé avancen canvis, o sorgeixen simultàniament per les mateixes causes i efectes dels grans fets. Ben segur que la curiositat, uns valors d’identificació simbòlics, l’empatia o el rebuig d’alguns fets i personatges ens mouen a conèixer-la.

De la mateixa manera considero que cal separar la que podríem anomenar ‘indústria de la nostàlgia’ respecte les polítiques de qualitat democràtica o memorial democràtic. Doncs, representa una visió despolitizada i desdramatitzada del passat, amb una absència de la seva implícita càrrega d’acció col·lectiva, plural i diversa, sovint incòmode a l’ordre establert.

Monument franquista a la Plana amb pintades per la llibertat d’expressió i d’Andreu Solsona arran de la detenció el 1978. Foto: Fons del Col·lectiu Independentista de Badalona
A l’Estat espanyol s’ha passat d’un govern dictatorial que es recolzava en ‘la Cruzada’ com argument de legitimació d’inici de la guerra i continuïtat del règim; a un ‘pacte de l’oblit’ en un procés de transició política amb gran pes de l’aparell franquista, a la recerca del consens i la reconciliació fonamentada en la igualtat de culpa que va propiciar la Llei d’Amnistia de 1977. No va haver-hi una justícia transicional com a diferents països europeus després de la Segona Guerra Mundial. La caiguda de la política de blocs hereva de la Guerra Freda, els crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, Rwanda; la comissió de la veritat a Sud-àfrica; els processos post dictatorials a Xile i Argentina... van propiciar resolucions de l’ONU i el paper del Tribunal Europeu sobre drets humans i violacions del dret internacional. Aquest conjunt de factors va fer prendre força a diferents iniciatives socials a l’Estat espanyol com la reclamació de la exhumació de les fosses de la guerra civil, el retorn dels requisats ‘Papers de Salamanca’, la restitució de la dignitat de les víctimes repressaliades pel franquisme. Aquestes qüestions van incorporar-se progressivament a l’agenda política catalana i de l’Estat i han comportat canvis legislatius d’ampliació de reconeixement i ampliació de drets. Tanmateix per part de l’Estat, la Llei 52/2007 del govern Zapatero, van ser molt acotats i minsos enfront de la gran resistència conservadora que van trobar-se. La memòria històrica té un llarg camí per recórrer i explicar-se.
   
Interrogar-nos sobre el passat permet comprendre el present i tenir pautes d’intervenció pels nous temps. En aquest sentit, som conscients a tall d’exemple de les següents qüestions d’incidència actual: que la gran majoria de la població badalonina com la barcelonina i d’altres ciutats metropolitanes és migrant, de primera, segona o tercera generació? de com els drets socials i polítics de caire democràtic i de l’estat del benestar es van aconseguir i els podem exercir? del passat industrial de Badalona, amarat de lluites del moviment obrer per aconseguir dignitat de les condicions laborals i salarials? també d’un cop d’estat militar fallit que va propiciar una guerra incivil i el pes d’una dictadura amb polítiques sistemàtiques d’eliminació o d’expurgació dels no franquistes, i d’intent de genocidi de la cultura catalana, que conformaren la por a la política i una població poc exigent des del punt de vista democràtic? O de la carrera política i el súmmum de la corrupció immobiliària de reconegudes personalitats durant el franquisme, continuant com si res en democràcia?

Pensem-hi i veurem que va ser amb reivindicacions, tenacitat i denúncies de les injustícies que es van assolir diverses qüestions davant dels poders fàctics i els condicionants variables de les conjuntures socioeconòmiques, amb episodis tràgics, sota pressions i d’altres més reeixits des del punt de vista humà.

I vull finalitzar com no amb una pregunta que ens interpel·la als historiadors en referència al compromís social. Marc Bloch ens ho llegà: ‘Hem preferit tancar-nos en la quietud temorosa dels nostres tallers. De la major part de nosaltres, es podrà dir que hem estat bons operaris. Però, hem estat també bons ciutadans?’.

divendres, 10 d’agost de 2018

Una verema familiar



Article publicat a la Revista Papers de Vi DO Alella, núm. 51. Primavera 2018. Explica la història d'una vella foto de família.


La fotografia que acompanya aquest article correspon al fons de la badalonina Roser Blanco Novella. Hi apareixen membres de la família Novella - Llopis. Al centre, damunt d’una portadora, Fina Novella, mare de Roser Blanco. Es tracta d’una imatge que retrata un grup de parents que s’ajunta per veremar una vinya arrendada per un d’ells. El component de trobada familiar, de treball solidari, en el marc d’un conjunt de relacions i intercanvis comunitaris, minimitzant la despesa que suposaria contractar parcers en una finca de dimensions petites i de benefici reduït, era la principal motivació. Hi apareixen sis dones i cinc homes de diferents edats, i un nen, posant amb les portadores plenes de raïm. Una imatge ben popular a les diferents zones vitivinícoles.

Del retrat només coneixem genèricament que la vinya en qüestió estava situada a Badalona, a la zona agrícola de Pomar de Dalt -fins a la darrera divisió en barris del terme municipal el 1980, formava part del barri de Canyet-, prop de la carretera de la Conreria, i la verema podria situar-se a l’entorn de l’estiu de l’any 1936. La datació exacta és desconeguda si bé la fotografia té el seu lloc ordenada en una caixa, darrera d’altres de familiars dels anys vint i trenta del segle XX, i la següent és un retrat d’un grup d’amigues, entre elles, Fina Novella, amb una aparença física molt semblant, i encara quan era soltera, on també apareixen al voltant nens que porten gorres de milicià i un d’ells amb el puny aixecat que indicaria el període de la Guerra Civil. Tanmateix, la participació familiar en la verema tenia un caràcter estructural d’activitat econòmica complementària i era un fet lligat a les condicions d’usdefruit i al rendiment minso de la parcel·la més enllà de períodes conjunturals crítics com la marxa de joves per anar a lluitar o bé de la migradesa econòmica generalitzada en la postguerra.

La creixent urbanització de les propietats agràries
A Badalona, els anys trenta del segle passat, en una població eminentment industrial des de les darreres dècades del segle XIX, el pes de l’activitat agrícola i de la pesca, àmbits tradicionals lligats al sector primari, es trobava en un clar retrocés i camí de l’extinció. Per tant, poc volum en la generació de rendes econòmiques i de població que s’hi dedicava en el conjunt de la ciutat. Per la seva part, la urbanització de propietats agràries era força estesa responent al creixement demogràfic: Badalona l’any 1920 era la setena ciutat catalana més poblada i l’any 1930 ocupava el tercer lloc amb 42.230 habitants.

Al terme municipal, la vinya ocupava el 57,92% de les terres conreades, seguit pels conreus de regadiu amb un 12,11%, i la resta -garrofers, hortalisses, secà, arbres fruiters i olivera- representaven el 9,88% de les terres.

La força social més representativa de la pagesia era el Sindicat Agrícola de Badalona i Canyet, adherit a la Unió de Rabassaires de Catalunya. Agrupava principalment parcers, arrendataris i rabassaires, i algun petit propietari. L’any 1936, al inici de la Guerra Civil, comptava amb 109 associats i amb representació al consistori. En període revolucionari, les discussions i enfrontaments amb sindicats sense presència prèvia al camp badaloní, ajornaren durant uns mesos la municipalització del sòl i la parcel·lació col·lectivitzadora. Tota vegada, els rabassaires continuaren com a principal sindicat dels camperols.

Actualment, la masia de can Miravitges a la vall de Pomar, permet en el marc de les visites patrimonials organitzades pel Museu de Badalona, observar espais relacionats de la vida a pagès fins al principi del segle XX, com el celler, la sala de cups i les premses.

En darrer terme, mirant-nos la fotografia que il·lustra l’article, prenen sentit les paraules del poeta Vicent Andrés Estallés: ‘Un entre tants, en un lloc de la Terra. És el meu lloc i és el lloc on els meus, treballen, lluiten i blasmen’.  

dimarts, 1 de maig de 2018

Limónov, limonka

'Ya no quedan más cojones, Limónov a las elecciones, para vivir alegre y contento, Limónov al parlamento'. La lletra dels Eskorbuto, manllevada amb el nom de l'intelectual i polític, Limònov, s'ajusta a la dimensió del protagonista. 

Ed Limónov, pseudònim d'Eduard Savenko, és àcid com una llimona i perillós com una limonka, una granada de mà en rus, sempre a punt per esclatar. Però qui és aquest personatge?

Ens dóna una visió l'escriptor francès Emmanuel Carrère en un llibre magnètic editat aquí per Anagrama el 2012. Jo l'he llegit per recomanació fa poc i m'he adentrat també en les obres de Carrère. Limónov, és una biografia d'alt voltatge com correspon a aquest home d'acció, aventurer i novel·lista rus contemporani, activista polític després de la caiguda de la URSS. Cal llegir-la. És brillant. 

Carrère, amb una gran aparell documental, s'esforça a plantejar interrogants en la trajectòria de Savenko que ens ajuden a comprendre la complexitat de la vida real. A vegades però sembla donar algunes concessions a l'espectacle de l'heroi irreverent. Amb el seu estil compulsiu, s’insereix en primera persona en la pròpia història i persegueix la veritat de forma honesta en una posició de testimoni i cronista documentat. Ja ho havia fet amb la biografia del impostor i assassí Jean-Claude Romand, a El adversario.  

Vodka, zapoi -borratxera contínua durant dies-, sexe, amor, sordidesa, ambició per triomfar, provocació a l'establishment, fracàs, èxit literari... tot a dosis desmesurades fins i al punt de trobar-se al fil de la navalla i tallar-se les venes Limònov. 

És un personatge real, nascut el 1943, que ha viscut en diferents ciutats: Dzerhinsk, Moscú, Nova York, París... Apòstol de la rebel·lia com l'apòstol Pau de Tars en les primeres comunitats cristianes que Carrère situa a El reino. Podem empatitzar amb el seu inconformisme 'antisocial' a l'època soviètica, entendre'l entre els underground de l'antiga URSS i després les seves crítiques a molts dels dissidents que residien a Occident, i també odiar-lo com per exemple quan es posiciona i agafa un arma al costat de les milícies sèrbies en la guerra dels Balcans. Geni i figura: pobre, mai aburgesat i encara en actiu políticament enfront de Putin.  

dimarts, 10 d’abril de 2018

El cementiri dels apestats a Tiana

El 1870, malalts de l'epidemia de febre groga procedents de Barcelona van ser evacuats a l'ex monestir de La Cartoixa de Montalegre. Les víctimes van ser enterrades al conegut popularment com 'cementiri dels apestats' situat a La Conreria, a la Serralada de Marina.

Una làpida monumental ho recorda. 

Sobre els devastadors efectes de la febre groga, el pintor uruguaià Juan Manuel Blanes, autor de diferents obres de temàtica històrica, va realitzar La fiebre amarilla en Buenos Aires el 1871.

I, per no finalitzar amb un aire tràgic, sinó donant-li totalment la volta com un mitjó, amb desimboltura i diversió, us enllaço un video d'aire retro de Los Retrovisores amb final epidèmic?

                                      

dimarts, 20 de març de 2018

'La Catalunya Industrial' de Torres-García



L'artista Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949), fill de mare uruguaiana i pare natural de Mataró, i resident en la capital del Maresme durant uns anys, en la seva trajectòria professional va rebre l'encàrrec del aleshores President de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), de realitzar la decoració mural del Saló de Sant Jordi a l'antic Palau de la Generalitat el 1913. Prat de la Riba, com President de la Mancomunitat de Catalunya, institució que agrupà les quatre diputacions catalanes; entre 1914 i 1917 continuà amb el mecenatge de l'obra noucentista de Torres-García, criticada però per sectors artístics conservadors. 

Després de la mort del seu valedor institucional, el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867-Barcelona, 1956), va rescindir el contracte. Fins el moment Torres-García havia realitzat quatre pintures murals. Van ser tapades amb cortinatges i va quedar com un esbós el darrer mural: La Catalunya Industrial (1918). Aquest, era motiu de polèmica pel tractament en una perspectiva igualitària dels treballadors i dels empresaris. Ara fa cent anys, la conflictiva situació social que es vivia donà l'empenta definitiva als detractors de Torres-García. Es diu que, desesperat, fins i tot s'oferí a treballar gratis per cloure la seva obra. El president però va ser expeditiu i alguna cosa més: 'no accepto almoina'. Unes desavinences entre dues personalitats que, anecdòticament, tenien vincles vitals a la ciutat de Mataró. Molt més importants en el cas de Puig i Cadafalch.  

Els murals en qüestió van ser recoberts per altres pintures durant la Dictadura de Primo de Rivera i no van ser recuperats fins el 1966. Finalment van ser emplaçats en una altra dependència del palau: la sala Torres-García.