divendres, 10 d’agost de 2018

Una verema familiar



Article publicat a la Revista Papers de Vi DO Alella, núm. 51. Primavera 2018. Explica la història d'una vella foto de família.


La fotografia que acompanya aquest article correspon al fons de la badalonina Roser Blanco Novella. Hi apareixen membres de la família Novella - Llopis. Al centre, damunt d’una portadora, Fina Novella, mare de Roser Blanco. Es tracta d’una imatge que retrata un grup de parents que s’ajunta per veremar una vinya arrendada per un d’ells. El component de trobada familiar, de treball solidari, en el marc d’un conjunt de relacions i intercanvis comunitaris, minimitzant la despesa que suposaria contractar parcers en una finca de dimensions petites i de benefici reduït, era la principal motivació. Hi apareixen sis dones i cinc homes de diferents edats, i un nen, posant amb les portadores plenes de raïm. Una imatge ben popular a les diferents zones vitivinícoles.

Del retrat només coneixem genèricament que la vinya en qüestió estava situada a Badalona, a la zona agrícola de Pomar de Dalt -fins a la darrera divisió en barris del terme municipal el 1980, formava part del barri de Canyet-, prop de la carretera de la Conreria, i la verema podria situar-se a l’entorn de l’estiu de l’any 1936. La datació exacta és desconeguda si bé la fotografia té el seu lloc ordenada en una caixa, darrera d’altres de familiars dels anys vint i trenta del segle XX, i la següent és un retrat d’un grup d’amigues, entre elles, Fina Novella, amb una aparença física molt semblant, i encara quan era soltera, on també apareixen al voltant nens que porten gorres de milicià i un d’ells amb el puny aixecat que indicaria el període de la Guerra Civil. Tanmateix, la participació familiar en la verema tenia un caràcter estructural d’activitat econòmica complementària i era un fet lligat a les condicions d’usdefruit i al rendiment minso de la parcel·la més enllà de períodes conjunturals crítics com la marxa de joves per anar a lluitar o bé de la migradesa econòmica generalitzada en la postguerra.

La creixent urbanització de les propietats agràries
A Badalona, els anys trenta del segle passat, en una població eminentment industrial des de les darreres dècades del segle XIX, el pes de l’activitat agrícola i de la pesca, àmbits tradicionals lligats al sector primari, es trobava en un clar retrocés i camí de l’extinció. Per tant, poc volum en la generació de rendes econòmiques i de població que s’hi dedicava en el conjunt de la ciutat. Per la seva part, la urbanització de propietats agràries era força estesa responent al creixement demogràfic: Badalona l’any 1920 era la setena ciutat catalana més poblada i l’any 1930 ocupava el tercer lloc amb 42.230 habitants.

Al terme municipal, la vinya ocupava el 57,92% de les terres conreades, seguit pels conreus de regadiu amb un 12,11%, i la resta -garrofers, hortalisses, secà, arbres fruiters i olivera- representaven el 9,88% de les terres.

La força social més representativa de la pagesia era el Sindicat Agrícola de Badalona i Canyet, adherit a la Unió de Rabassaires de Catalunya. Agrupava principalment parcers, arrendataris i rabassaires, i algun petit propietari. L’any 1936, al inici de la Guerra Civil, comptava amb 109 associats i amb representació al consistori. En període revolucionari, les discussions i enfrontaments amb sindicats sense presència prèvia al camp badaloní, ajornaren durant uns mesos la municipalització del sòl i la parcel·lació col·lectivitzadora. Tota vegada, els rabassaires continuaren com a principal sindicat dels camperols.

Actualment, la masia de can Miravitges a la vall de Pomar, permet en el marc de les visites patrimonials organitzades pel Museu de Badalona, observar espais relacionats de la vida a pagès fins al principi del segle XX, com el celler, la sala de cups i les premses.

En darrer terme, mirant-nos la fotografia que il·lustra l’article, prenen sentit les paraules del poeta Vicent Andrés Estallés: ‘Un entre tants, en un lloc de la Terra. És el meu lloc i és el lloc on els meus, treballen, lluiten i blasmen’.  

dimarts, 1 de maig de 2018

Limónov, limonka

'Ya no quedan más cojones, Limónov a las elecciones, para vivir alegre y contento, Limónov al parlamento'. La lletra dels Eskorbuto, manllevada amb el nom de l'intelectual i polític, Limònov, s'ajusta a la dimensió del protagonista. 

Ed Limónov, pseudònim d'Eduard Savenko, és àcid com una llimona i perillós com una limonka, una granada de mà en rus, sempre a punt per esclatar. Però qui és aquest personatge?

Ens dóna una visió l'escriptor francès Emmanuel Carrère en un llibre magnètic editat aquí per Anagrama el 2012. Jo l'he llegit per recomanació fa poc i m'he adentrat també en les obres de Carrère. Limónov, és una biografia d'alt voltatge com correspon a aquest home d'acció, aventurer i novel·lista rus contemporani, activista polític després de la caiguda de la URSS. Cal llegir-la. És brillant. 

Carrère, amb una gran aparell documental, s'esforça a plantejar interrogants en la trajectòria de Savenko que ens ajuden a comprendre la complexitat de la vida real. A vegades però sembla donar algunes concessions a l'espectacle de l'heroi irreverent. Amb el seu estil compulsiu, s’insereix en primera persona en la pròpia història i persegueix la veritat de forma honesta en una posició de testimoni i cronista documentat. Ja ho havia fet amb la biografia del impostor i assassí Jean-Claude Romand, a El adversario.  

Vodka, zapoi -borratxera contínua durant dies-, sexe, amor, sordidesa, ambició per triomfar, provocació a l'establishment, fracàs, èxit literari... tot a dosis desmesurades fins i al punt de trobar-se al fil de la navalla i tallar-se les venes Limònov. 

És un personatge real, nascut el 1943, que ha viscut en diferents ciutats: Dzerhinsk, Moscú, Nova York, París... Apòstol de la rebel·lia com l'apòstol Pau de Tars en les primeres comunitats cristianes que Carrère situa a El reino. Podem empatitzar amb el seu inconformisme 'antisocial' a l'època soviètica, entendre'l entre els underground de l'antiga URSS i després les seves crítiques a molts dels dissidents que residien a Occident, i també odiar-lo com per exemple quan es posiciona i agafa un arma al costat de les milícies sèrbies en la guerra dels Balcans. Geni i figura: pobre, mai aburgesat i encara en actiu políticament enfront de Putin.  

dimarts, 10 d’abril de 2018

El cementiri dels apestats a Tiana

El 1870, malalts de l'epidemia de febre groga procedents de Barcelona van ser evacuats a l'ex monestir de La Cartoixa de Montalegre. Les víctimes van ser enterrades al conegut popularment com 'cementiri dels apestats' situat a La Conreria, a la Serralada de Marina.

Una làpida monumental ho recorda. 

Sobre els devastadors efectes de la febre groga, el pintor uruguaià Juan Manuel Blanes, autor de diferents obres de temàtica històrica, va realitzar La fiebre amarilla en Buenos Aires el 1871.

I, per no finalitzar amb un aire tràgic, sinó donant-li totalment la volta com un mitjó, amb desimboltura i diversió, us enllaço un video d'aire retro de Los Retrovisores amb final epidèmic?

                                      

dimarts, 20 de març de 2018

'La Catalunya Industrial' de Torres-García



L'artista Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949), fill de mare uruguaiana i pare natural de Mataró, i resident en la capital del Maresme durant uns anys, en la seva trajectòria professional va rebre l'encàrrec del aleshores President de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), de realitzar la decoració mural del Saló de Sant Jordi a l'antic Palau de la Generalitat el 1913. Prat de la Riba, com President de la Mancomunitat de Catalunya, institució que agrupà les quatre diputacions catalanes; entre 1914 i 1917 continuà amb el mecenatge de l'obra noucentista de Torres-García, criticada però per sectors artístics conservadors. 

Després de la mort del seu valedor institucional, el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867-Barcelona, 1956), va rescindir el contracte. Fins el moment Torres-García havia realitzat quatre pintures murals. Van ser tapades amb cortinatges i va quedar com un esbós el darrer mural: La Catalunya Industrial (1918). Aquest, era motiu de polèmica pel tractament en una perspectiva igualitària dels treballadors i dels empresaris. Ara fa cent anys, la conflictiva situació social que es vivia donà l'empenta definitiva als detractors de Torres-García. Es diu que, desesperat, fins i tot s'oferí a treballar gratis per cloure la seva obra. El president però va ser expeditiu i alguna cosa més: 'no accepto almoina'. Unes desavinences entre dues personalitats que, anecdòticament, tenien vincles vitals a la ciutat de Mataró. Molt més importants en el cas de Puig i Cadafalch.  

Els murals en qüestió van ser recoberts per altres pintures durant la Dictadura de Primo de Rivera i no van ser recuperats fins el 1966. Finalment van ser emplaçats en una altra dependència del palau: la sala Torres-García.