Article publicat a L'Independent de Badalona 17/10/2020
Les onades de la mar de fons que arriben a la platja tenen el seu origen en alguna borrasca allunyada del litoral. Mar endins, com el temps enllà. D’un passat històric que és present perquè no s’ha volgut tancar, i per fer-ho cal voluntat, un objectiu i una intenció que té a veure amb les polítiques públiques de memòria democràtica.
Fa
unes setmanes a Mataró es van col·locar quinze stopersteine, llambordes
de memòria de les víctimes del feixisme. Una iniciativa impulsada des
de fa uns tres anys pel Grup de Recerca de la Memòria Històrica de
Mataró (GRMHM) conjuntament amb el Memorial Democràtic, l’Amical de
Mauthausen i la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Han estat quinze
llambordes, dotze de les quals dedicades a persones que van ser
assassinades, dues alliberades i una que consta com a desapareguda,
emplaçades al carrer, davant d’on vivien per dignificar la vida,
visibilitzar i mostrar respecte vers aquestes persones. Cal dir-ho: molt bona feina des de l’activisme social amb suport institucional.
Entre les persones homenatjades, el dirigent sindicalista llibertari Joan Peiró i Belis, mataroní d’adopció i que abans havia estat badaloní més d’una dècada (una placa atrotinada col·lada per un sindicat ho recorda en el que va ser el seu domicili en un carrer amb nom de general), i va mantenir sempre - fins i tot quan va ser ministre d'Indústria 1936-1937 - estrets lligams amb els sindicalistes i alcaldes de Badalona durant la Guerra Civil, Joan Manent i Pere Cané, o sindicalistes com Antoni Blanco, assassinat aquest darrer a Gusen (Mauthausen) l’any 1941.
Blanco és un dels que formen part de la cinquantena de badalonins - de naixement i d'adopció - víctimes dels camps nazis. Incidint en el seu cas, el govern de la RFA va reconèixer en un document oficial la seva condició de víctima, l’any 1965, un fet que l’Estat espanyol encara no ha fet amb efectes legals. Ara té una nova oportunitat respecte el conjunt de víctimes, en l’avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica aprovat pel Consell de Ministres del 15 de setembre d’enguany.
Diuen diferents veus que, després de Cambodja, l’Estat espanyol té l’esfereïdor honor d’ocupar el segon lloc del món en nombre de desapareguts en fosses comunes.
Per la seva part el Memorial Democràtic ha fet i realitza tota una sèrie de passes per dignificar i recuperar la memòria de les víctimes de la guerra civil i del franquisme , tot i que es troba supeditat en darrer terme al marc competencial.
A Badalona, fa uns mesos, la remodelació de la plaça Lloreda, va fer desaparèixer de la zona enjardinada el monument de l’Amical Mauthausen que hi havia des de 1988, cal dir que en estat de semiabandonament des de feia anys. El consistori badaloní segur que deu estar buscant un emplaçament més idoni o bé ha decidit guardar-lo al cove d’un magatzem perquè s’oblidi la qüestió... A cada bugada es perd un llençol. Ara bé aquest cas tampoc ha transcendit massa.
Tanmateix, el reconeixement a les víctimes del feixisme a Badalona està pendent a diferència de com s’ha endegat, per exemple a Mataró, de la dignificació del monument municipal que hi havia i encara apareix referenciat en la web de l'Amical, obra de l’artista Ortuño. Aquesta dignificació es podria fer donant curs a d’altres iniciatives de memòria de caire educatiu i divulgatiu, sempre amb esperit crític, amb metodologia científica i de forma honesta.
La concepció de passar pàgina per no destorbar el present i el sistema que ens ‘hem dotat entre tots/es’ és fal·laç perquè perpetuar la manca de respecte als drets humans no és cap garantia d’un futur millor i de respecte a la vida. Tot al contrari.
Hi posaré uns exemples més de commemoració recent: després d’uns judicis ple d’irregularitats o sense plenes garanties, Francesc Ferrer i Guàrdia o bé Lluís Companys i Joan Peiró, aquests dos entre els milers víctimes de la repressió del règim franquista, van tenir un final tràgic. Però és més, les seves sentències no han estat mai anul·lades en democràcia, ni l’Estat oficialment ha rescabalat les seves figures històriques.
Tant de no, no i no, o el famós ‘ara no toca’, és enutjós per a tothom. Ja n’hi ha prou d’instrumentalització i bloqueig que fa molt difícil el diàleg i els consensos democràtics bàsics, fins i tot en clau de ciutat, si veritablement es vol construir una societat més lliure i culta, plural i respectuosa amb la condició humana.
El proper 21 de
juliol tindrà lloc la Travessia nedant a Badalona que arribarà a la seva edició
número 69 organitzada com des del seu inici pel Club Natació Badalona. Un club
que enguany fa 90 anys. La celebració de la revetlla de Sant Joan de 1929 ha perdurat
en el record com la primera activitat d’aquesta entitat. Els seus estatuts van
ser aprovats oficialment pel Govern Civil el 28 de maig de 1930 i l’endemà es
va realitzar la primera assemblea general al local del club, aleshores una
‘gran barraca de banys’ situada al carrer d’Eduard Maristany, 93. 
La primera de totes
va organitzar-la el CN Badalona l’11 d’octubre de 1931. Si observeu el número
d’edicions de la prova competitiva veureu que des d’aquella data llunyana hi
correspondrien moltes més, esdevenint una de les més antigues de Catalunya. Tanmateix
ho és però amb menys edicions anuals de les que tocarien. La qüestió és que
entre els anys 1966 i 1985 la travessia es va deixar de fer perquè la platja de
Badalona estava molt contaminada pels residus industrials que s’abocaven
directament al mar. La construcció dels col·lectors de la ciutat impulsada pels
primers ajuntaments democràtics va millorar la qualitat de l’aigua i va
permetre la recuperació de la travessia nedant, una prova esportiva vinculada a
la primera època del Club i de la natació catalana. 
A propòsit d'una anècdota que relaciona teatre, desig de llibertats i censura, que Lola Lafon recrea a 'La pequeña comunista que no sonreía nunca', una novel·la de ficció sobre la gimnasta Nadia Comaneci, recupero un article publicat que no havia transcrit a aquest blog. L'anècdota que explica Lafon es sobre el 'rei' Ceaucescu quan era amo i senyor de Romania: ''Y que me dice de Hamlet, ya sabe: 'Algo huele a podrido en el reino de Dinamarca'. Nunca olvidaré ese momento: el actor hizo una pequeña pausa después de 'reino'; oh, lo comprendimos, lo ovacionamos, todos en pie, estábamos maravillados, expresaba algo que ya no podíamos decir. A partir de la siguiente representación ¡se prohibió aquella frase!'.
La
mobilització vaguista la va emprendre el Sindicat Únic d'Aigua, Gas
i Electricitat i el de la Construcció de la CNT, convertint-se en
una vaga que va posar a prova la cohesió de la classe treballadora
esperonada des del sindicalisme llibertari. Perquè ens fem una idea
ràpida i clara: els mesos de febrer i març del 1919 es va
paralitzar un 70% de la indústria catalana i gran part de
l'activitat econòmica. Van ser quaranta-quatre dies -del 5 de febrer
al 19 de març- de conflicte laboral i social en què les autoritats
van empresonar unes tres mil persones, va proclamar-se l' 'estat de
guerra', es van militaritzar els serveis, hi ha haver-hi diferents
episodis violents, apagades de llum i talls de fluid elèctric que
impediren funcionar els motors a les fàbriques.... A Badalona, la
suspensió de garanties constitucionals va impedir reunir-se als
sindicats locals si bé el dimarts 4 de març van declarar-se en vaga
els treballadors de La
Propagadora del Gas
en solidaritat amb els vaguistes de La
Canadenca
i de La
Catalana de Gas i Electricitat.
Al
mes de novembre va haver-hi un gran tancament patronal, un lockout
fins
a finals de gener de 1920. A Badalona per exemple, la situació de
l'ordre públic i la repressió del moviment obrer va portar a
incrementar exponencialment els efectius de la Guàrdia Civil fins
arribar a un nombre de 80 (44 d'infanteria, 32 de cavalleria, un
capità i tres tinents), una situació insòlita en una ciutat encara
molt afectada per l'assassinat de 4 obrers per dispars de la Guàrdia
Civil en el marc de la vaga a l'empresa Cros el 26 d'agost de l'any
anterior.
A l'Av. Martí Pujol, Av. Durruti durant la guerra, hi havia una font amb un bust del líder faista que va ser escapçat el dia 27 de gener. També es va explicar com en l'actual solar de la cantonada amb Via Augusta, hi havia l'edifici del Sindicat Vertical franquista, la CNS, inaugurat un 27/01/1959, posteriorment ocupat en democràcia per la CNT, reivindicant el retorn del patrimoni històric confiscat.
A la plaça de la Vila, antiga 'Plaza José Antonio', van explicar-se els moviments d'uns pocs carlins i falangistes locals la matinada del 26 al 27 de gener; la desfilada de les tropes franquistes el dia 27; com el Círcol Catòlic va posicionar-se per allotjar-se a l'antiga seu d'ERC, abans Centre Nostra Senyora de Montserrat; el nomenament militar de la primera comissió gestora municipal el dia 28, presidida per MIquel Xicart (carlí); els principis autoritaris antidemocràtics, la manca de llibertats civils... les disputes entre carlins i falangistes; la destitució de Xicart per contestar amb una negativa una ordre superior sobre proveïments, la repressió... L'edició de Revista de Badalona a partir de 1941 i el record anual del 27 de gener amb titulars com 'Badaloneses ya sois españoles' publicat el 1942.
A Badalona, el dia 24
de novembre de 1918 es va celebrar un concorregut acte per celebrar el triomf militar dels Aliats, amb gran nombre de convidats. Hi assistiren polítics, personalitats públiques i
representants de les diferents comunitats estrangeres residents a la ciutat, en
homenatge als Aliats i també reconeixenent la participació de voluntaris
catalans a la Gran Guerra. D'aquests darrers s'honorà als integrants de la
Legió Estrangera Francesa, els badalonins Pous, Rabassa i Roca (mort al front
de Macedònia). El so de ‘La Marsellesa’
i ‘Els Segadors’ s’agermanaren en un
desig de llibertat interpretat des del catalanisme del moment. La comissió
organitzadora estava encapçalada per Pompeu Fabra i l’alcalde Jaume Martí Cabot
(en aquells moments dimissionari com protesta pels tràgics fets repressius del
26 d'agost -la mort de 4 obrers i desenes de ferits per part de la Guàrdia
Civil- i la manca d'assumpció de responsabilitats corresponents). L'acte va
desenvolupar-se a la platea del Teatre Espanyol -conegut més contemporàniament
com cine Verbena- al carrer de Mar. Va servir-se un àpat i s'escoltaren
diferents discursos entusiastes. També va haver-hi una manifestació de
centenars de persones que va recórrer els carrers però van ser dissolta davant
de l’Ajuntament per una càrrega de la Guàrdia civil. A la ciutat es respirava
un clima intimidador i de por a la repressió violenta de les forces policials
sobre els moviments populars, sindicals (com els fets dels 26 d'agost de 1918),
republicans o catalanistes. Els setmanaris locals Acció i El Eco de Badalona
explicaren com va transcórrer la jornada a les edicions respectives del 30 de
novembre.
La creixent força
organitzativa i reivindicativa del moviment obrer badaloní era encapçalada per la Federació Local de Societats d'Oficis. Durant el seu Primer Congrés el novembre de 1918, va oficialitzar l'adhesió a la via del sindicalisme revolucionari de la CNT. L'òrgan d'expressió de la Federació, el quinzenari La
Colmena Obrera, dirigit per Joan Peiró, proporcionava un mitjà d'expressió i un altaveu de les qüestions d'àmbit obrer. Sobre la Guerra Mundial, la publicació va tractar repetides vegades l'encariment de les subsistències, criticant-ho i proposant el control dels preus ja que afectaven sobretot a les classes populars. També, la guerra va ser el detonant d'un enfrontament ideològic en el sí de la Federació Local, concretant-se entre el primer director de La
Colmena, José Arbós, proper al Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i el dirigent sindical Joan Peiró. Aquest darrer va publicar a La Colmena l'article 'El
'requeté' rojo en acción' el maig de 1917 (publicat i citat -ja que no es conserva cap exemplar de la publicació badalonina- el 8 de maig al diari Solidaridad Obrera)
criticant el canvi d'orientació dels republicans radicals respecte la neutralitat adoptada davant de la guerra, demanant ara entrar-hi a favor dels aliats. La polèmica era però força més profunda, perquè darrera del xoc sobre la visió diferent enfront del conflicte bèl·lic, hi havia la pèrdua d'influència del republicanisme radical en l'obrerisme i l'arrelament creixent de les tesis del sindicalisme revolucionari. La visió de Joan Peiró sobre el final de la Primera Guerra Mundial al primer article 'Actualidades: la Democracia y el
Sindicalismo' aparegut el 7 de febrer, denunciava l'actitud mercantil de les potències guanyadores als preliminars de l'acord de pau: 'solo
se trata de cuestiones de hegemonia económica, de adquisición de nuevos mercados y se disputa la posesión de tal o cual cuenca minera'; posant en evidència que el suposat principi de la llibertat dels pobles, no es respectava en el cas dels territoris annexionats sense que es tingués en compte la sobirania dels seus habitants, així com la tutela europea de països colonitzats. A més critica durament la inacció dels socialistes francesos quan els dirigents revolucionaris Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg han estat assassinats a Alemanya, així com la invasió del territori rus i contra els revolucionaris per part dels Aliats. 
Enguany es compleix el centenari dels
fets de Badalona del 26 d'agost de 1918. En el context de la vaga a l'empresa
química Cros de Badalona, una de les principals empreses de la ciutat, la
brutal repressió del moviment obrer per part de la Guàrdia Civil va provocar la
mort de quatre manifestants i desenes de ferits a la plaça de la Vila de
Badalona. 
 |
| Itinerari Cooperativista a Badalona. |
 |
| Monument franquista a la Plana amb pintades per la llibertat d’expressió i d’Andreu Solsona arran de la detenció el 1978. Foto: Fons del Col·lectiu Independentista de Badalona |
