L’educació en comú

Article publicat al Diari d'Alella núm. 11 Setembre 2015. Secció d'opinió: El Cafè de Baix

 

Cal Boter, casa natal de Ferrer i Guàrdia

Fa poc més de cent anys, el periodista William Archer va anotar com era l’escola pública d’Alella: en la segona meitat del segle XIX, quan va estudiar “en Quico de Cal Boter” -Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador anys més tard de l’Escola Moderna-,  l’escola “apenas estaba en mejores condiciones que un establo”. Archer relatava:

“Desde entonces, ha sido ‘remodelada’ y en la actualidad, ofrece un aula de aspecto razonablemente alegre, de unos doce por ocho metros, sin ventanas ni sistemas de ventilación y provista de un cuartito interior. Este centro suple las necesidades educativas de una población de 1.400 habitantes. De las paredes, cuelga un crucifijo e imágenes ostentosas que representan episodios de la vida de los santos. Viene a rematar la decoración una pancarta con el himno a la bandera de España que día a día, cantan los pequeños catalanes. No hay más patio que la calle del pueblo. El maestro, un hombre de semblante inteligente, cobra un salario que no alcanza las seis mil pesetas anuales”.

Precisament a l’inici d’un nou curs escolar, sempre es bo no oblidar ni que sigui un moment d’on venim i tanmateix podríem citar moltes altres referències poc edificants menys reculades.

La lluita per una escola pública de qualitat és un dels grans guanys socials a preservar. Els reptes educatius demanen recursos continuats per part de les administracions. També la implicació docent en formes organitzatives eficients i noves didàctiques de competències. I la participació dels pares en la mesura de les seves possibilitats en els centres i sobretot al costat del nen, acompanyant-lo per conèixer les seves necessitats i ritme maduratiu.

Als peus dels cavalls de la Guàrdia Civil. "La càrrega" i Badalona (26/08/1918).

Sabíeu que hi ha dues versions del famós quadre "La càrrega" de Ramon Casas?

 

L'original i més conegut està datat el 1903, tot i que va ser pintat originalment per Casas el 1899 i posteriorment retocat. En una gran panoràmica pictòrica, la Guàrdia Civil a cavall i amb sabres reprimeix violentament una manifestació obrera en una gran plaça.

 

La referència històrica va ser la vaga general de 1902, situant-se l'acció en un espai imaginat per l'artista adjuntant diferents icones de la geografia urbana barcelonina: el Pla de Palau, l'església de Santa Maria del Mar, les tres xemeneies del Poble-sec...

 

El quadre es troba exposat a Olot, al Museu Comarcal de la Garrotxa, i ha estat àmpliament reproduït per il·lustrar en llibres, exposicions... les tensions socials derivades de la Revolució Industrial.

Ara bé, el milionari nord-americà, Charles Deering, amic i col·leccionista d'obres de Ramon Casas, va demanar-li una còpia de "La càrrega". L'artista no va voler fer un dupicat i va pintar una segona versió del quadre l'any 1910: "La càrrega II".

 

Si bé apareix una parella de la Guàrdia Civil dempeus i d'esquena, Casas va utilitzar una composició similar de pànic col·lectiu i va continuar plantejant una temàtica de denúncia social sobre la repressió del moviment obrer.

 

L'escena es situa ara com a llicència de l'artista a la Plaça Major o Mercadal de Vic, monumental plaça porxada, sense que existís però cap referència històrica concreta d'un fet vaguístic semblant. Aquesta segona versió forma part d'un fons d'art privat.


26 d'agost de 1918: una data per no oblidar a Badalona

Tanmateix, la repressió institucional sobre les associacions i sindicats, les vagues i el moviment obrer reivindicatiu d'unes millors condicions laborals va ser duríssima (sobretot quan es vinculava de forma àmplia a casos de terrorisme) i no exempta de casos de vulneració flagrant dels drets humans més elementals (per exemple la denúncia del Procés de Montjuïc relatada per part de Pere Coromines).

Com va escriure el badaloní, Joan Manent i Pesas, (Records d'un sindicalista llibertari català. 1916-1943) sobre la mort de quatre obrers de l'empresa química Cros per dispars de la Guàrdia Civil en una manifestació a la Plaça de la Vila:

"Hi ha coses a la vida que no es poden oblidar mai, que no s'han d'oblidar. Una d'elles és la que esdevingué aquella nit del 26 d'agost de l'any 1918, en què la sang obrera, tràgicament acusadora, tacà els carrers de la ciutat de Badalona. Aquella nit, els màuser de la Guàrdia Civil, al servei d'una poderosa empresa estrangera, dispararen contra una massa indefensa de treballadors, assassinant-ne quatre i ferint-ne una bona cinquantena. Aquella nit tot li va ésser permès, a la Guàrdia Civil, a Badalona. Després d'haver matat aquells quatre obrers indefensos i malferits els altres, galopà amb els seus cavalls per tota la ciutat, sabrejant a mansalva els ciutadans que trobava. Aquella nit, els carrers badalonins foren regats amb sang. Amb sang proletària, que ha estat sempre -i és encara- la més barata del món".

La memòria històrica de la lluita obrera i d'una societat en llibertat té doncs una data centenària per no oblidar a Badalona l'estiu del 2018! Els antecedents i les repercussions polítiques i socials van ser també rellevants i demanarien una explicació més extensa i contundent que deixo per a una propera entrada (els fets vaig tractar-los amb Joan Zambrana al llibre conjunt: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona. 1905-1920. Edicions Fet a mà, Badalona, 2005).

El destí en una platja d'Eivissa.

El polític francès, Jean Jaurès, socialista, director de L‘Humanité, gran orador i convençut pacifista, va ser assassinat per un militant d'extrema dreta en el Café du Croissant del carrer Montmartre de París, el 31 de juliol de 1914. Va ser la culminació d'una ominosa campanya contra ell per mostrar-se contrari a l'entrada de les esquerres a un govern de concentració nacional - l'anomenada "Unió Sagrada"- per a fer front a la guerra contra les potències centrals.

 

El seu assassí va ser Raoul Villain. Després de cinquanta-sis mesos de presó preventiva, va ser alliberat el 29 de març de 1919. La resolució judicial contenia perles com "si l'adversari de la guerra Jean Jaurès hagués reeixit, França no hauria pogut guanyar la guerra" i va arribar-se a parlar de "raó d'Estat" a l'entorn del cas Villain. Les costes del procés van haver der ser pagades per la família de Jean Jaurès.

Villain s'instal·la a Eivissa

L'any 1932, Villain va recaure a Eivissa, refugi exòtic d'artistes i bohemis ja aleshores. Era conegut com "es Francés de sa Cala" o "el boig del Port" com el va conèixer Paul-René Gauguin (nèt del famós pintor). 

Es feia dir Àlex tal i com El Diario de Ibiza va recollir al publicar una poesia seva en francès i també amb la següent nota: “Ayer hablamos con el súbdito francés sr. Alex, quien nos dijo que había adquirido terrenos en San Vicente proponiéndose levantar allí una capilla dedicada al culto católico" (tanmateix la capella mai va fer-se).

Així coneixem que el misteriós personatge va edificar-se una casa en una allunyada cala a Sant Vicenç (s'arribava preferentment amb llaüt o en mula després d'un tortuós camí), al nordest de l'illa.

 

Villain va ser assassinat per un grup de milicians que van desembarcar a la cala (en el marc de l'operació militar republicana per intentar conquerir Mallorca). Eivissa van controlar-la els republicans entre el 8 d'agost i el 13 de setembre de 1936. S'especula que no deurien conèixer la seva identitat veritable i la seva beateria deuria perdre'l. Altres fonts apunten -sense proves reals- a la masoneria que no perdonaria l'assassinat d'un dels seus membres vint-i-dos anys enrere.
 

 

Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola (Salamanca). Exp. Torent.

Eveli Torent i la masonería eivissenca

Coetàniament a Eivissa passava els estius des de feia pràcticament una dècada, el pintor badaloní, Evelí Torent Marsans, conegut com "es Conde Pallaret". Residia amb la seva dona a la torre d'en Rovira a Sant Antoni de Portmany.

A l'illa de la calma feia parada d'una vida d'artista bohemi, resident a diferents ciutats com París, Roma i Nova York. L'antiga torre defensiva era coneguda com la "Cova dels Faraons" on van tenir lloc algunes "tingudes" maçòniques. Torent era Gran Mestre de grau 33. Entre les seves variades amistats estava tanmateix l'historiador i clergue eivissenc, Isidor Macabich.

Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola (Salamanca). Exp. Torent.

La situació del mateix Torent va ser temporalment incerta amb l'arribada dels milicians a l'illa que havia quedat abans sota comandament dels revoltats. El Diario de Barcelona, portaveu d'Estat Català, el 20 d'agost de 1936, va publicar l'article "Un señor eivissenc s'oferí al feixista comandant Mestres".

 

Les sospites requeien a l'entorn d'una carta comprometedora de Torent. El mateix diari però, el 22 d'octubre, va publicar un segon article sobre el "cas Torent": "Justa i necessària rectificació. El ciutadà Torent és un conseqüent republicà de neta història".

Torent havia tornat a Barcelona amb la retirada de les tropes republicanes i explicà que per salvar a onze companys detinguts a punt de ser afusellats al Castell d'Eivissa escrigué una carta al comandant militar que ell coneixia com "home d'Esquerra, anticlerical" i després d'una breu entrevista aconseguí la llibertat dels detinguts. Com a prova tenia una carta d'agraïment d'un dels alliberats.

 

Així com veiem, el propi Torent va tenir dificultats davant dels milicians i va haver d'explicar-se a fons, tot i que no va ser passat per les armes com el francès Villain. Aquest darrer, potser va ser repressaliat per la seva condició de catòlic, pres com un espia; o bé com a resposta al bombardeig dels militars revoltats a punt de recuperar l'illa (la nit del 13 de setembre gran part dels presoners al Castell d'Eivissa van ser passats per les armes); tanmateix no es coneixen les causes que van portar a uns milicians a aquest lloc remot i el tràgic desenllaç a la platja.

Sempre hi haurà lloc per a la fabulació: sospitaven ideològicament d'ell o bé també algú coneixia la seva identitat real?

Targetes postals amb el patrimoni alellenc

Avui les comunicacions telefòniques i electròniques a les xarxes socials són ràpides i directes.

 

Abans de l'actual revolució tecnològica les cartes i les targetes postals eren la forma comunicativa escrita per excel·lència a nivell popular. Les poblacions, com el cas d'Alella, disposaven de sèries de postals a començament del segle XX amb imatges d'elements patrimonials emblemàtics que circulaven així arreu.

 

 

Tota una forma de conèixer i fer difusió dels municipi i del conjunt del país. Amb el temps van convertir-se en objecte de col·leccionisme i una font de recuperació de la memòria històrica. A Alella, l'entitat Cerquem les Arrels, Centre de Recerca Històrica d'Alella recopila les imatges i postals locals en un fons digital consultable públicament a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia.

 

Ben segur "la filla de la tia Antònia" en el seu moment, va estar molt contenta de la felicitació alellenca!

 

 

 

 

 

 

 

1915. Els primers bombardeigs aeris sobre ciutats.

'Us ho vaig dir, idiotes', així s'expressava el conegut escriptor britànic Herbert George Wells, al prefaci d'una nova edició el 1941 del seu llibre 'La guerra a l'aire' publicat originalment el 1908. En la novel·la imaginava com els dirigibles bombardejaven Nova York.

 

Wells (autor de 'La Guerra dels mons', 'La màquina del temps', 'L'home invisible', 'L'illa del Dr. Moreau'...), va ser un precursor de fantasies científiques i del triomf de la tecnologia, però també va aventurar la barbàrie de les guerres futures per la cobdícia humana.

L'optimisme globalitzat dels països més avançats propi d'una època de meravelles tècniques i de grans avanços científics, els quals havien de proporcionar cotes més elevades de progrés i benestar, tanmateix estava a punt d'esvair-se tràgicament en dues guerres mundials.

'A Taube', C.R.W. Nevinson (1916)

A partir del gener de 1915, en diverses operacions, els zeppelins alemanys des de les seves bases a Bèlgica van bombardejar primer poblacions de la costa britànica, i posteriorment van fer-ho a París i Londres. Per la seva part, els aliats també van bombardejar objectius civils durant el conflicte.

 

La deshumanització avançava perquè des de l'aire es veien les explosions però no els seus efectes sobretot sobre la població civil indefensa.

Anotar però que el primer bombardeig aeri documentat va portar-lo a terme amb globus aerostàtics moguts amb cordes, l'exèrcit de l'Imperi Austrohongarès sobre la ciutat aleshores rebel de Venècia, el 1849.

D'altra banda, el 1912, les tropes italianes van utilitzar dirigibles per tal d'observar les línies turques a Líbia.

L'avanç tecnològic durant la Primera Guerra Mundial, amb l'aparició de diferents models d'avions a motor, cada vegada amb millors prestacions armamentístiques, va relegar els dirigibles a tasques d'observació.

Bombardeig italià sobre Badalona (1938)

La construcció d'avions bombarders amb major capacitat i efectivitat devastadora va ser el següent pas d'aquesta carrera mortífera.

En aquest sentit, la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), va ser un banc de proves per a les potències feixistes que van intervenir obertament al costat de l'exèrcit franquista, preparant-se a més per a una futura guerra mundial.

Zara

La conegudíssima firma de moda Zara té com a nom el d'una antiga ciutat de la costa de Dalmàcia, l'actual Zadar (Croàcia), prop de Trieste. Els bizantins van començar a dir Zara a la localitat. Tanmateix el conegut negoci fundat per Amancio Ortega el 1975 segons sembla va prendre aquest nom casualment quan no va poder registrar el de Zorba a la seva primera botiga ja que constava en un altre establiment de La Corunya.



La ciutat emmurallada de Zara va tenir protagonisme a l'Edat Mitjana, durant la IV Croada (1202-1204) que va anar de mal a pitjor respecte els seus objectius inicials, finalitzant amb el saqueig de Constantinoble i un gran botí de guerra sense haver lluitat contra els musulmans.



Assalt a Zara, obra d'Andrea Vicentino

En un principi, per tal de pagar els vaixells venecians que havien de portar l'expedició a Terra Santa, l'exèrcit de la croada empès pel Dux Enrico Dandolo, i el seu expansionisme a l'Adriàtic, va prendre a l'assalt Zara (24 de noviembre de 1202) aleshores sota protecció del rei Emeric d'Hongria i del Papa com a ciutat catòlica. Una minoria de croats francesos dirigits per Simó de Montfort no van voler participar-hi.

 

La reacció del Papa Inocenci III va ser excomunicar a tots els participants de la quarta croada, però posteriorment davant de la petició de perdó va absoldre's, no així als venecians, instigadors de l'atac.

King Kong a Alella

Com veureu una comparativa entre imatges dels anys trenta del segle XX permet constatar molt bé com la realitat iguala o fins i tot supera la ficció. Ens trobem davant d'un cas de kingkongnisme?

Pel·lícula King Kong (1933). Efectes especials de l'època representant a Kong a l'Empire State Building. 

Milicià al capdamunt del campanar de l'Església de Sant Feliu d'Alella, assaltada l'estiu de 1936.