L'artista Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949), fill de mare uruguaiana i pare natural de Mataró, i resident en la capital del Maresme durant uns anys, en la seva trajectòria professional va rebre l'encàrrec del aleshores President de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), de realitzar la decoració mural del Saló de Sant Jordi a l'antic Palau de la Generalitat el 1913. Prat de la Riba, com President de la Mancomunitat de Catalunya, institució que agrupà les quatre diputacions catalanes; entre 1914 i 1917 continuà amb el mecenatge de l'obra noucentista de Torres-García, criticada però per sectors artístics conservadors.
Després de la mort del seu valedor institucional, el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867-Barcelona, 1956), va rescindir el contracte. Fins el moment Torres-García havia realitzat quatre pintures murals. Van ser tapades amb cortinatges i va quedar com un esbós el darrer mural: La Catalunya Industrial (1918). Aquest, era motiu de polèmica pel tractament en una perspectiva igualitària dels treballadors i dels empresaris. Ara fa cent anys, la conflictiva situació social que es vivia donà l'empenta definitiva als detractors de Torres-García. Es diu que, desesperat, fins i tot s'oferí a treballar gratis per cloure la seva obra. El president però va ser expeditiu i alguna cosa més: 'no accepto almoina'. Unes desavinences entre dues personalitats que, anecdòticament, tenien vincles vitals a la ciutat de Mataró. Molt més importants en el cas de Puig i Cadafalch.
Els murals en qüestió van ser recoberts per altres pintures durant la Dictadura de Primo de Rivera i no van ser recuperats fins el 1966. Finalment van ser emplaçats en una altra dependència del palau: la sala Torres-García.
