dilluns, 3 de setembre de 2018

Traçant polítiques de memòria històrica


Article publicat a L'Independent de Badalona 20/07/2018. Recupero l'escrit en memòria del mestre d'historiadors/es, Josep Fontana.


Una de les frases que més m’ha marcat en l’ofici d’historiador és de Marc Bloch, recollint una anècdota del seu mestre Henri Pirenne: ‘si jo fos un antiquari, només tindria ulls per a les coses velles. Però sóc un historiador i és per això que estimo la vida’. Així, considero que el passat sempre afecta al present i com assenyala Josep Fontana, ‘l’ofici de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui’.

Itinerari Cooperativista a Badalona.
Els historiadors, a partir d’un compromís honest i amb mirada metodològica, fem incidència en les investigacions històriques del passat, en la producció cultural i la valoració patrimonial per tal d’estimular el pensament històric, sense veritats absolutes. Ara bé, per generar un debat públic sobre la memòria adjectivant-la d’històrica, cal també de forma paral·lela un discurs polític. El diàleg, la connexió o bé la consulta d’experts, historiadors, arqueòlegs, arxivers... permet millorar la governança pública en aquesta aspecte. El caràcter subjectiu de la memòria és superable amb rigor i debat crític, perquè sigui vàlida a la construcció de la nostra col·lectivitat contemporània. Molt de compte però amb la voluntat oficial de controlar i conformar la memòria, així com de l’escepticisme paralitzador sobre la seva utilitat social.

Per responsabilitat, estima i voluntat de transformació de la societat perquè sigui més culta, justa, participativa i democràtica, la memòria històrica és un antídot amarat d’humanisme enfront de la desmemòria, la impunitat i el sectarisme. D’altra banda, la història oficial en majúscules, la dels grans fets i dades macroeconòmiques, pot diluir la perspectiva de les identitats comunitàries, la de gènere, la de les mentalitats i fins i tot la història local com la de Badalona, importantíssima tanmateix per comprendre des de la proximitat, successos que poden qüestionar els ritmes i la línia dels grans fets històrics o bé avancen canvis, o sorgeixen simultàniament per les mateixes causes i efectes dels grans fets. Ben segur que la curiositat, uns valors d’identificació simbòlics, l’empatia o el rebuig d’alguns fets i personatges ens mouen a conèixer-la.

De la mateixa manera considero que cal separar la que podríem anomenar ‘indústria de la nostàlgia’ respecte les polítiques de qualitat democràtica o memorial democràtic. Doncs, representa una visió despolitizada i desdramatitzada del passat, amb una absència de la seva implícita càrrega d’acció col·lectiva, plural i diversa, sovint incòmode a l’ordre establert.

Monument franquista a la Plana amb pintades per la llibertat d’expressió i d’Andreu Solsona arran de la detenció el 1978. Foto: Fons del Col·lectiu Independentista de Badalona
A l’Estat espanyol s’ha passat d’un govern dictatorial que es recolzava en ‘la Cruzada’ com argument de legitimació d’inici de la guerra i continuïtat del règim; a un ‘pacte de l’oblit’ en un procés de transició política amb gran pes de l’aparell franquista, a la recerca del consens i la reconciliació fonamentada en la igualtat de culpa que va propiciar la Llei d’Amnistia de 1977. No va haver-hi una justícia transicional com a diferents països europeus després de la Segona Guerra Mundial. La caiguda de la política de blocs hereva de la Guerra Freda, els crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, Rwanda; la comissió de la veritat a Sud-àfrica; els processos post dictatorials a Xile i Argentina... van propiciar resolucions de l’ONU i el paper del Tribunal Europeu sobre drets humans i violacions del dret internacional. Aquest conjunt de factors va fer prendre força a diferents iniciatives socials a l’Estat espanyol com la reclamació de la exhumació de les fosses de la guerra civil, el retorn dels requisats ‘Papers de Salamanca’, la restitució de la dignitat de les víctimes repressaliades pel franquisme. Aquestes qüestions van incorporar-se progressivament a l’agenda política catalana i de l’Estat i han comportat canvis legislatius d’ampliació de reconeixement i ampliació de drets. Tanmateix per part de l’Estat, la Llei 52/2007 del govern Zapatero, van ser molt acotats i minsos enfront de la gran resistència conservadora que van trobar-se. La memòria històrica té un llarg camí per recórrer i explicar-se.
   
Interrogar-nos sobre el passat permet comprendre el present i tenir pautes d’intervenció pels nous temps. En aquest sentit, som conscients a tall d’exemple de les següents qüestions d’incidència actual: que la gran majoria de la població badalonina com la barcelonina i d’altres ciutats metropolitanes és migrant, de primera, segona o tercera generació? de com els drets socials i polítics de caire democràtic i de l’estat del benestar es van aconseguir i els podem exercir? del passat industrial de Badalona, amarat de lluites del moviment obrer per aconseguir dignitat de les condicions laborals i salarials? també d’un cop d’estat militar fallit que va propiciar una guerra incivil i el pes d’una dictadura amb polítiques sistemàtiques d’eliminació o d’expurgació dels no franquistes, i d’intent de genocidi de la cultura catalana, que conformaren la por a la política i una població poc exigent des del punt de vista democràtic? O de la carrera política i el súmmum de la corrupció immobiliària de reconegudes personalitats durant el franquisme, continuant com si res en democràcia?

Pensem-hi i veurem que va ser amb reivindicacions, tenacitat i denúncies de les injustícies que es van assolir diverses qüestions davant dels poders fàctics i els condicionants variables de les conjuntures socioeconòmiques, amb episodis tràgics, sota pressions i d’altres més reeixits des del punt de vista humà.

I vull finalitzar com no amb una pregunta que ens interpel·la als historiadors en referència al compromís social. Marc Bloch ens ho llegà: ‘Hem preferit tancar-nos en la quietud temorosa dels nostres tallers. De la major part de nosaltres, es podrà dir que hem estat bons operaris. Però, hem estat també bons ciutadans?’.