dilluns, 3 de setembre de 2018

Traçant polítiques de memòria històrica


Article publicat a L'Independent de Badalona 20/07/2018. Recupero l'escrit en memòria del mestre d'historiadors/es, Josep Fontana.


Una de les frases que més m’ha marcat en l’ofici d’historiador és de Marc Bloch, recollint una anècdota del seu mestre Henri Pirenne: ‘si jo fos un antiquari, només tindria ulls per a les coses velles. Però sóc un historiador i és per això que estimo la vida’. Així, considero que el passat sempre afecta al present i com assenyala Josep Fontana, ‘l’ofici de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui’.

Itinerari Cooperativista a Badalona.
Els historiadors, a partir d’un compromís honest i amb mirada metodològica, fem incidència en les investigacions històriques del passat, en la producció cultural i la valoració patrimonial per tal d’estimular el pensament històric, sense veritats absolutes. Ara bé, per generar un debat públic sobre la memòria adjectivant-la d’històrica, cal també de forma paral·lela un discurs polític. El diàleg, la connexió o bé la consulta d’experts, historiadors, arqueòlegs, arxivers... permet millorar la governança pública en aquesta aspecte. El caràcter subjectiu de la memòria és superable amb rigor i debat crític, perquè sigui vàlida a la construcció de la nostra col·lectivitat contemporània. Molt de compte però amb la voluntat oficial de controlar i conformar la memòria, així com de l’escepticisme paralitzador sobre la seva utilitat social.

Per responsabilitat, estima i voluntat de transformació de la societat perquè sigui més culta, justa, participativa i democràtica, la memòria històrica és un antídot amarat d’humanisme enfront de la desmemòria, la impunitat i el sectarisme. D’altra banda, la història oficial en majúscules, la dels grans fets i dades macroeconòmiques, pot diluir la perspectiva de les identitats comunitàries, la de gènere, la de les mentalitats i fins i tot la història local com la de Badalona, importantíssima tanmateix per comprendre des de la proximitat, successos que poden qüestionar els ritmes i la línia dels grans fets històrics o bé avancen canvis, o sorgeixen simultàniament per les mateixes causes i efectes dels grans fets. Ben segur que la curiositat, uns valors d’identificació simbòlics, l’empatia o el rebuig d’alguns fets i personatges ens mouen a conèixer-la.

De la mateixa manera considero que cal separar la que podríem anomenar ‘indústria de la nostàlgia’ respecte les polítiques de qualitat democràtica o memorial democràtic. Doncs, representa una visió despolitizada i desdramatitzada del passat, amb una absència de la seva implícita càrrega d’acció col·lectiva, plural i diversa, sovint incòmode a l’ordre establert.

Monument franquista a la Plana amb pintades per la llibertat d’expressió i d’Andreu Solsona arran de la detenció el 1978. Foto: Fons del Col·lectiu Independentista de Badalona
A l’Estat espanyol s’ha passat d’un govern dictatorial que es recolzava en ‘la Cruzada’ com argument de legitimació d’inici de la guerra i continuïtat del règim; a un ‘pacte de l’oblit’ en un procés de transició política amb gran pes de l’aparell franquista, a la recerca del consens i la reconciliació fonamentada en la igualtat de culpa que va propiciar la Llei d’Amnistia de 1977. No va haver-hi una justícia transicional com a diferents països europeus després de la Segona Guerra Mundial. La caiguda de la política de blocs hereva de la Guerra Freda, els crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, Rwanda; la comissió de la veritat a Sud-àfrica; els processos post dictatorials a Xile i Argentina... van propiciar resolucions de l’ONU i el paper del Tribunal Europeu sobre drets humans i violacions del dret internacional. Aquest conjunt de factors va fer prendre força a diferents iniciatives socials a l’Estat espanyol com la reclamació de la exhumació de les fosses de la guerra civil, el retorn dels requisats ‘Papers de Salamanca’, la restitució de la dignitat de les víctimes repressaliades pel franquisme. Aquestes qüestions van incorporar-se progressivament a l’agenda política catalana i de l’Estat i han comportat canvis legislatius d’ampliació de reconeixement i ampliació de drets. Tanmateix per part de l’Estat, la Llei 52/2007 del govern Zapatero, van ser molt acotats i minsos enfront de la gran resistència conservadora que van trobar-se. La memòria històrica té un llarg camí per recórrer i explicar-se.
   
Interrogar-nos sobre el passat permet comprendre el present i tenir pautes d’intervenció pels nous temps. En aquest sentit, som conscients a tall d’exemple de les següents qüestions d’incidència actual: que la gran majoria de la població badalonina com la barcelonina i d’altres ciutats metropolitanes és migrant, de primera, segona o tercera generació? de com els drets socials i polítics de caire democràtic i de l’estat del benestar es van aconseguir i els podem exercir? del passat industrial de Badalona, amarat de lluites del moviment obrer per aconseguir dignitat de les condicions laborals i salarials? també d’un cop d’estat militar fallit que va propiciar una guerra incivil i el pes d’una dictadura amb polítiques sistemàtiques d’eliminació o d’expurgació dels no franquistes, i d’intent de genocidi de la cultura catalana, que conformaren la por a la política i una població poc exigent des del punt de vista democràtic? O de la carrera política i el súmmum de la corrupció immobiliària de reconegudes personalitats durant el franquisme, continuant com si res en democràcia?

Pensem-hi i veurem que va ser amb reivindicacions, tenacitat i denúncies de les injustícies que es van assolir diverses qüestions davant dels poders fàctics i els condicionants variables de les conjuntures socioeconòmiques, amb episodis tràgics, sota pressions i d’altres més reeixits des del punt de vista humà.

I vull finalitzar com no amb una pregunta que ens interpel·la als historiadors en referència al compromís social. Marc Bloch ens ho llegà: ‘Hem preferit tancar-nos en la quietud temorosa dels nostres tallers. De la major part de nosaltres, es podrà dir que hem estat bons operaris. Però, hem estat també bons ciutadans?’.

divendres, 10 d’agost de 2018

Una verema familiar



Article publicat a la Revista Papers de Vi DO Alella, núm. 51. Primavera 2018. Explica la història d'una vella foto de família.


La fotografia que acompanya aquest article correspon al fons de la badalonina Roser Blanco Novella. Hi apareixen membres de la família Novella - Llopis. Al centre, damunt d’una portadora, Fina Novella, mare de Roser Blanco. Es tracta d’una imatge que retrata un grup de parents que s’ajunta per veremar una vinya arrendada per un d’ells. El component de trobada familiar, de treball solidari, en el marc d’un conjunt de relacions i intercanvis comunitaris, minimitzant la despesa que suposaria contractar parcers en una finca de dimensions petites i de benefici reduït, era la principal motivació. Hi apareixen sis dones i cinc homes de diferents edats, i un nen, posant amb les portadores plenes de raïm. Una imatge ben popular a les diferents zones vitivinícoles.

Del retrat només coneixem genèricament que la vinya en qüestió estava situada a Badalona, a la zona agrícola de Pomar de Dalt -fins a la darrera divisió en barris del terme municipal el 1980, formava part del barri de Canyet-, prop de la carretera de la Conreria, i la verema podria situar-se a l’entorn de l’estiu de l’any 1936. La datació exacta és desconeguda si bé la fotografia té el seu lloc ordenada en una caixa, darrera d’altres de familiars dels anys vint i trenta del segle XX, i la següent és un retrat d’un grup d’amigues, entre elles, Fina Novella, amb una aparença física molt semblant, i encara quan era soltera, on també apareixen al voltant nens que porten gorres de milicià i un d’ells amb el puny aixecat que indicaria el període de la Guerra Civil. Tanmateix, la participació familiar en la verema tenia un caràcter estructural d’activitat econòmica complementària i era un fet lligat a les condicions d’usdefruit i al rendiment minso de la parcel·la més enllà de períodes conjunturals crítics com la marxa de joves per anar a lluitar o bé de la migradesa econòmica generalitzada en la postguerra.

La creixent urbanització de les propietats agràries
A Badalona, els anys trenta del segle passat, en una població eminentment industrial des de les darreres dècades del segle XIX, el pes de l’activitat agrícola i de la pesca, àmbits tradicionals lligats al sector primari, es trobava en un clar retrocés i camí de l’extinció. Per tant, poc volum en la generació de rendes econòmiques i de població que s’hi dedicava en el conjunt de la ciutat. Per la seva part, la urbanització de propietats agràries era força estesa responent al creixement demogràfic: Badalona l’any 1920 era la setena ciutat catalana més poblada i l’any 1930 ocupava el tercer lloc amb 42.230 habitants.

Al terme municipal, la vinya ocupava el 57,92% de les terres conreades, seguit pels conreus de regadiu amb un 12,11%, i la resta -garrofers, hortalisses, secà, arbres fruiters i olivera- representaven el 9,88% de les terres.

La força social més representativa de la pagesia era el Sindicat Agrícola de Badalona i Canyet, adherit a la Unió de Rabassaires de Catalunya. Agrupava principalment parcers, arrendataris i rabassaires, i algun petit propietari. L’any 1936, al inici de la Guerra Civil, comptava amb 109 associats i amb representació al consistori. En període revolucionari, les discussions i enfrontaments amb sindicats sense presència prèvia al camp badaloní, ajornaren durant uns mesos la municipalització del sòl i la parcel·lació col·lectivitzadora. Tota vegada, els rabassaires continuaren com a principal sindicat dels camperols.

Actualment, la masia de can Miravitges a la vall de Pomar, permet en el marc de les visites patrimonials organitzades pel Museu de Badalona, observar espais relacionats de la vida a pagès fins al principi del segle XX, com el celler, la sala de cups i les premses.

En darrer terme, mirant-nos la fotografia que il·lustra l’article, prenen sentit les paraules del poeta Vicent Andrés Estallés: ‘Un entre tants, en un lloc de la Terra. És el meu lloc i és el lloc on els meus, treballen, lluiten i blasmen’.  

dimarts, 1 de maig de 2018

Limónov, limonka

'Ya no quedan más cojones, Limónov a las elecciones, para vivir alegre y contento, Limónov al parlamento'. La lletra dels Eskorbuto, manllevada amb el nom de l'intelectual i polític, Limònov, s'ajusta a la dimensió del protagonista. 

Ed Limónov, pseudònim d'Eduard Savenko, és àcid com una llimona i perillós com una limonka, una granada de mà en rus, sempre a punt per esclatar. Però qui és aquest personatge?

Ens dóna una visió l'escriptor francès Emmanuel Carrère en un llibre magnètic editat aquí per Anagrama el 2012. Jo l'he llegit per recomanació fa poc i m'he adentrat també en les obres de Carrère. Limónov, és una biografia d'alt voltatge com correspon a aquest home d'acció, aventurer i novel·lista rus contemporani, activista polític després de la caiguda de la URSS. Cal llegir-la. És brillant. 

Carrère, amb una gran aparell documental, s'esforça a plantejar interrogants en la trajectòria de Savenko que ens ajuden a comprendre la complexitat de la vida real. A vegades però sembla donar algunes concessions a l'espectacle de l'heroi irreverent. Amb el seu estil compulsiu, s’insereix en primera persona en la pròpia història i persegueix la veritat de forma honesta en una posició de testimoni i cronista documentat. Ja ho havia fet amb la biografia del impostor i assassí Jean-Claude Romand, a El adversario.  

Vodka, zapoi -borratxera contínua durant dies-, sexe, amor, sordidesa, ambició per triomfar, provocació a l'establishment, fracàs, èxit literari... tot a dosis desmesurades fins i al punt de trobar-se al fil de la navalla i tallar-se les venes Limònov. 

És un personatge real, nascut el 1943, que ha viscut en diferents ciutats: Dzerhinsk, Moscú, Nova York, París... Apòstol de la rebel·lia com l'apòstol Pau de Tars en les primeres comunitats cristianes que Carrère situa a El reino. Podem empatitzar amb el seu inconformisme 'antisocial' a l'època soviètica, entendre'l entre els underground de l'antiga URSS i després les seves crítiques a molts dels dissidents que residien a Occident, i també odiar-lo com per exemple quan es posiciona i agafa un arma al costat de les milícies sèrbies en la guerra dels Balcans. Geni i figura: pobre, mai aburgesat i encara en actiu políticament enfront de Putin.  

dimarts, 10 d’abril de 2018

El cementiri dels apestats a Tiana

El 1870, malalts de l'epidemia de febre groga procedents de Barcelona van ser evacuats a l'ex monestir de La Cartoixa de Montalegre. Les víctimes van ser enterrades al conegut popularment com 'cementiri dels apestats' situat a La Conreria, a la Serralada de Marina.

Una làpida monumental ho recorda. 

Sobre els devastadors efectes de la febre groga, el pintor uruguaià Juan Manuel Blanes, autor de diferents obres de temàtica històrica, va realitzar La fiebre amarilla en Buenos Aires el 1871.

I, per no finalitzar amb un aire tràgic, sinó donant-li totalment la volta com un mitjó, amb desimboltura i diversió, us enllaço un video d'aire retro de Los Retrovisores amb final epidèmic?

                                      

dimarts, 20 de març de 2018

'La Catalunya Industrial' de Torres-García



L'artista Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949), fill de mare uruguaiana i pare natural de Mataró, i resident en la capital del Maresme durant uns anys, en la seva trajectòria professional va rebre l'encàrrec del aleshores President de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), de realitzar la decoració mural del Saló de Sant Jordi a l'antic Palau de la Generalitat el 1913. Prat de la Riba, com President de la Mancomunitat de Catalunya, institució que agrupà les quatre diputacions catalanes; entre 1914 i 1917 continuà amb el mecenatge de l'obra noucentista de Torres-García, criticada però per sectors artístics conservadors. 

Després de la mort del seu valedor institucional, el nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867-Barcelona, 1956), va rescindir el contracte. Fins el moment Torres-García havia realitzat quatre pintures murals. Van ser tapades amb cortinatges i va quedar com un esbós el darrer mural: La Catalunya Industrial (1918). Aquest, era motiu de polèmica pel tractament en una perspectiva igualitària dels treballadors i dels empresaris. Ara fa cent anys, la conflictiva situació social que es vivia donà l'empenta definitiva als detractors de Torres-García. Es diu que, desesperat, fins i tot s'oferí a treballar gratis per cloure la seva obra. El president però va ser expeditiu i alguna cosa més: 'no accepto almoina'. Unes desavinences entre dues personalitats que, anecdòticament, tenien vincles vitals a la ciutat de Mataró. Molt més importants en el cas de Puig i Cadafalch.  

Els murals en qüestió van ser recoberts per altres pintures durant la Dictadura de Primo de Rivera i no van ser recuperats fins el 1966. Finalment van ser emplaçats en una altra dependència del palau: la sala Torres-García.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Itinerari cooperativista a Badalona

Cartell anunciador en el marc del Dia Internacional del Cooperativisme
El dissabte 1 de juliol de 2016 amb l'impuls de l'Ateneu Cooperatiu del Barcelonès Nord i La Sargantana Cooperativa, vaig portar a terme un itinerari del cooperativisme històric de Badalona; vam finalitzar a La Sargantana on va inaugurar-se una exposició sobre la temàtica amb una proposta de continguts meva i disseny de La Page Original (i la col·laboració del Museu de Badalona), integrada a l'espai de restauració. Va ser una molt bona experiència compartida i un estímul -almenys entre els assistents- per conèixer més sobre les sociabilitats badalonines d'abans i d'ara i en concret de la trajectòria cooperatista (des de les "cumpratives" que mitjançant compres a l'engròs oferien uns preus més ajustats de productes bàsics als nostres avis i pares; o l'esforç compartit de producció, serveis i gestió). Un patrimoni humà i material que des de les classes populars ha forjat la ciutat.

Sense entrar en els continguts, assenyalo set punts proposats en aquest recorregut que permeten veure la ciutat amb uns ulls diferents a la que veiem quotidianament. En cadascun d'ells, es situen antigues cooperatives de consum i de producció que també serveixen per explicar diferents períodes històrics a la ciutat i espais relacionats (seus de sindicats; llocs emblemàtics i personatges, altres cooperatives documentades...).

1. Plaça de la Vila. La primera cooperativa de consum documentada a Badalona és La Unión Obrera Badalonesa (1870), en el període del Sexenni Democràtic o Revolucionari. Tenia un caràcter de consum, la redacció i correcció dels estatuts va córrer a càrrec de Josep Solà i Seriol, mestre i alcalde que va proclamar la República Federal a Badalona (1873)...

2. Cooperativa La Bienhechora (1874). L'edifici, més tard reformat, és l'actual Conservatori Professional de Badalona (al carrer del Pare Claret, 2). Posteriorment va acollir l'Escola d'Arts i Oficis i l'Escola del Treball de Badalona...

3. Carrer Planas i Casals / Plaça del Sol. Durant la II República hi havia una sucursal de La Cooperativa La Moral al carrer Baldomer San Martin (actualment Francesc Planas i Casals), davant de la Plaça del Sol a Casagemes... 

4. Carrer d'en Prim, 207 (actual Apart-Hotel Miramar). La Fraternidad, sorgida possiblement durant els anys setanta, va fusionar-se amb La Bienhechora, però per discrepàncies va sorgir de nou amb el nom de La Verdadera Fraternidad (1883). El 1895 va inaugurar un edifici nou al carrer d'en Prim, núm. 207, on també tenien la seva seu la Societat Coral El Alba i el Partit Republicà Centralista, dirigides totes tres entitats per Sebastià Cots, veterà dirigent del sindicat Les Tres Classes de Vapor. El setembre de 1901 trobem a l'edifici de La Verdadera Fraternidad, la seu del Centre de Fusión Republicana, que va acollir aleshores el primer miting que Alejandro Lerroux va fer a la ciutat...

5. Carrer de Mar, 110. Cooperativa La Colectiva documentada en la primera dècada del segle XX, (l'espai era l'antiga seu del sindicat Les Tres Classes de Vapor); des de febrer de 1908, es troba domiciliada també la Federació local de Societats Obreres Solidaridad Obrera presidida per Josep Belis, tiet de Joan Peiró, resident aleshores a Badalona...
 
6. Carrer de la Indústria núm. 33 (avui Plaça Ernest Lluch), hi havia l'edifici de l'Ateneu Obrer i la seva escola entre 1915 i 1935, a l'antiga refineria de sucre. Més tard, en part d'aquest espai hi va haver la Cooperativa Cristalerias San Miguel (1956, cooperativa de producció)...

7. A l'antic carrer Cooperativa durant la II República, avui c/ Güell i Ferrer, núm. 86-92. Cooperativa La Moral (1903). La principal cooperativa badalonina del segle XX...

Finalment us deixo l'enllaç a un article sobre cooperativisme històric a Badalona que vaig escriure en un blog anterior l'any 2008 (llegir). 

diumenge, 11 de juny de 2017

Pau Vila professor de l'Ateneu Obrer de Badalona

Al llibre Associacionisme educatiu i cultural. L'Ateneu Obrer i el Círcol Catòlic de Badalona (1879-1936) Premi Terra d'Ateneus (convocat per l'Institut Ramon Muntaner i la Fed. d'Ateneus de Catalunya), publicat per l'Editorial Afers (2017), un dels aspectes poc coneguts que incideixo és la relació entre Pau Vila i l'Ateneu, incorporant a l'annex del llibre quatre articles seus de joventut sobre qüestions pedagògiques renovadores a l'època. Escric aquí algunes breus referències que desenvolupo en el llibre per tal de fer difusió del treball publicat i situar un període formatiu de l'eminent geògraf i professor Pau Vila i Dinarés (1881-1980).

La revista de l'Ateneu Obrer de Badalona del mes de setembre de 1903 informava que havia cessat de donar la classe d'Elemental, el professor Bartomeu Escalada, i el substituiria Pau Vila. 

Sobre la substitució d’Escalada, la revista de l’Ateneu del març de 1904 informà que quan Baldomer Escalda deixà el càrrec de professor d’Elemental, el substituí interinament Àngel Gill i definitivament Pau Vila.

A l'Ateneu, com va anotar Josep Iglésies, autor de Pau Vila. Episodis de la història: "Féu classes al matí, per a minyons de 6 a 9 anys, i a la nit, per a gent gran, la majoria dels darrers, o potser tots, analfabets". Pau Vila va instal·lar-se a Montgat, i anava i venia de Badalona a peu per la carretera.

Miscel·lània documental
La revista de l'Ateneu del mes de novembre de 1903 va publicar una ressenya de la conferència "Lo qu'és, lo que duria esser, y lo que podém fer que sigui l'ensenyansa" pronunciada per Pau Vila "profesor de este Ateneo Sr. Vila", el 24 de setembre a l'Ateneu... 

El desembre de 1903, la revista de l’Ateneu va publicar l'article "Excursión escolar" escrit per Pau Vila, la crònica d'una sortida escolar al camp realitzada de forma novedosa amb els alumnes de l'Ateneu...

El gener de 1904, Pau Vila publicà un article sobre la novel·la “‘Evangelina’ (Novela original de D. Ubaldo Romero Quiñones)”. L'autor havia enviat prèviament l'obra a la revista de l'Ateneu i Vila s'encarregà de comentar-la als lectors...

Pau Vila començà a publicar la sèrie d’articles “'De enseñanza’ (Para los padres que se preocupan del porvenir de sus hijos)” a la revista de l'Ateneu. Apareixeran un total de tres articles: en els exemplars dels mesos de març, maig i juliol. La marxa de l'Ateneu per fer de professor a Barcelona va interrompre la sèrie ja que com explicava la pròpia revista no havia fet arribar l'article de conclusió.

El primer article, el mes de març, el comença amb un lema: "De como la enseñanza actual no tan sólo no responde á ningún fin humanitario, sinó que ni á los fines utilitarios que de ella se esperan. (Tema de mi última conferencia)". Estableix doncs un lligam dels articles amb la xerrada que va fer a l'Ateneu el setembre anterior... 

El següent article de la sèrie va publicar-se el mes de maig, centrant-se en el nen que és qui ha d’aprendre, i la importància que professors i pares li donin “una instrucción adecuada al grado de desarrollo de las funciones de su organismo”...

El mes de juliol va aparèixer una nova entrega “De enseñanza…”, posant de relleu el que ell denuncia com un greu error: “La idea que generalmente se forman, padres y maestros, al juzgar al niño, es la de que, este, es un hombre en miniatura”...

La revista de l'Ateneu informà el mes d’agost de 1904 que Pau Vila “celoso profesor y estimado compañero de Redacción” havia deixat de ser professor de l’Ateneu per traslladar-se a una escola de Barcelona, i el substituiria el professor Francisco Tuset. El mes de novembre publicà que l’exprofessor Vila no els havia fet arribar “la conclusión de sus artículos ‘De enseñanza’”.

Deixem apuntat però, una nova i innovadora secció d'una pàgina dedicada als nens: "Para los niños" a la revista de l'Ateneu que va aparèixer en cinc ocasions entre gener i setembre de 1904, temps que coincideix amb l'activitat de Pau Vila a l'Ateneu i a la seva revista. Els continguts no anaven signats i la darrera aparició de la secció, a diferència de les aparegudes anteriorment, els textos inclosos estaven més espaiats per completar la pàgina, fet que sembla que havia estat conferida sense tanta dedicació o continguts impresos. Citem aquesta secció ja que tot i no estar documentada l'autoria o participació de Pau Vila, la intencionalitat d'una secció centrada en els nens fins el moment mai apareguda, l’enfocament educatiu positiu i l'estil de redacció, les temàtiques tractades, els autors citats o transcrits, tenen molt a veure amb ell i les seves aportacions a la vida educativa i cultural de l'Ateneu Obrer de Badalona.