Article publicat a L'Independent de Badalona 20/07/2018. Recupero l'escrit en memòria del mestre d'historiadors/es, Josep Fontana.
Una de les frases que
més m’ha marcat en l’ofici d’historiador és de Marc Bloch, recollint una
anècdota del seu mestre Henri Pirenne: ‘si jo fos un antiquari, només tindria
ulls per a les coses velles. Però sóc un historiador i és per això que estimo
la vida’. Així, considero que el passat sempre afecta al present i com
assenyala Josep Fontana, ‘l’ofici de l’historiador es defineix fonamentalment
pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a
explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui’.
 |
| Itinerari Cooperativista a Badalona. |
Els historiadors, a
partir d’un compromís honest i amb mirada metodològica, fem incidència en les
investigacions històriques del passat, en la producció cultural i la valoració
patrimonial per tal d’estimular el pensament històric, sense veritats absolutes.
Ara bé, per generar un debat públic sobre la memòria adjectivant-la
d’històrica, cal també de forma paral·lela un discurs polític. El diàleg, la
connexió o bé la consulta d’experts, historiadors, arqueòlegs, arxivers...
permet millorar la governança pública en aquesta aspecte. El caràcter subjectiu
de la memòria és superable amb rigor i debat crític, perquè sigui vàlida a la construcció
de la nostra col·lectivitat contemporània. Molt de compte però amb la voluntat
oficial de controlar i conformar la memòria, així com de l’escepticisme
paralitzador sobre la seva utilitat social.
Per responsabilitat,
estima i voluntat de transformació de la societat perquè sigui més culta,
justa, participativa i democràtica, la memòria històrica és un antídot amarat
d’humanisme enfront de la desmemòria, la impunitat i el sectarisme. D’altra
banda, la història oficial en majúscules, la dels grans fets i dades
macroeconòmiques, pot diluir la perspectiva de les identitats comunitàries, la
de gènere, la de les mentalitats i fins i tot la història local com la de
Badalona, importantíssima tanmateix per comprendre des de la proximitat, successos
que poden qüestionar els ritmes i la línia dels grans fets històrics o bé
avancen canvis, o sorgeixen simultàniament per les mateixes causes i efectes dels
grans fets. Ben segur que la curiositat, uns valors d’identificació simbòlics,
l’empatia o el rebuig d’alguns fets i personatges ens mouen a conèixer-la.
De la mateixa manera
considero que cal separar la que podríem anomenar ‘indústria de la nostàlgia’
respecte les polítiques de qualitat democràtica o memorial democràtic. Doncs,
representa una visió despolitizada i desdramatitzada del passat, amb una
absència de la seva implícita càrrega d’acció col·lectiva, plural i diversa,
sovint incòmode a l’ordre establert.
 |
| Monument franquista a la Plana amb pintades per la llibertat d’expressió i d’Andreu Solsona arran de la detenció el 1978. Foto: Fons del Col·lectiu Independentista de Badalona |
A l’Estat espanyol
s’ha passat d’un govern dictatorial que es recolzava en ‘la Cruzada’ com
argument de legitimació d’inici de la guerra i continuïtat del règim; a un ‘pacte
de l’oblit’ en un procés de transició política amb gran pes de l’aparell
franquista, a la recerca del consens i la reconciliació fonamentada en la
igualtat de culpa que va propiciar la Llei d’Amnistia de 1977. No va haver-hi una
justícia transicional com a diferents països europeus després de la Segona
Guerra Mundial. La caiguda de la política de blocs hereva de la Guerra Freda, els
crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, Rwanda; la comissió de la veritat a Sud-àfrica;
els processos post dictatorials a Xile i Argentina... van propiciar resolucions
de l’ONU i el paper del Tribunal Europeu sobre drets humans i violacions del
dret internacional. Aquest conjunt de factors va fer prendre força a diferents
iniciatives socials a l’Estat espanyol com la reclamació de la exhumació de les
fosses de la guerra civil, el retorn dels requisats ‘Papers de Salamanca’, la
restitució de la dignitat de les víctimes repressaliades pel franquisme.
Aquestes qüestions van incorporar-se progressivament a l’agenda política
catalana i de l’Estat i han comportat canvis legislatius d’ampliació de
reconeixement i ampliació de drets. Tanmateix per part de l’Estat, la Llei
52/2007 del govern Zapatero, van ser molt acotats i minsos enfront de la gran
resistència conservadora que van trobar-se. La memòria històrica té un llarg
camí per recórrer i explicar-se.
Interrogar-nos sobre
el passat permet comprendre el present i tenir pautes d’intervenció pels nous
temps. En aquest sentit, som conscients a tall d’exemple de les següents
qüestions d’incidència actual: que la gran majoria de la població badalonina
com la barcelonina i d’altres ciutats metropolitanes és migrant, de primera,
segona o tercera generació? de com els drets socials i polítics de caire
democràtic i de l’estat del benestar es van aconseguir i els podem exercir? del
passat industrial de Badalona, amarat de lluites del moviment obrer per
aconseguir dignitat de les condicions laborals i salarials? també d’un cop
d’estat militar fallit que va propiciar una guerra incivil i el pes d’una
dictadura amb polítiques sistemàtiques d’eliminació o d’expurgació dels no
franquistes, i d’intent de genocidi de la cultura catalana, que conformaren la
por a la política i una població poc exigent des del punt de vista democràtic?
O de la carrera política i el súmmum de la corrupció immobiliària de
reconegudes personalitats durant el franquisme, continuant com si res en
democràcia?
Pensem-hi i veurem que
va ser amb reivindicacions, tenacitat i denúncies de les injustícies que es van
assolir diverses qüestions davant dels poders fàctics i els condicionants
variables de les conjuntures socioeconòmiques, amb episodis tràgics, sota
pressions i d’altres més reeixits des del punt de vista humà.
I vull finalitzar com
no amb una pregunta que ens interpel·la als historiadors en referència al compromís
social. Marc Bloch ens ho llegà: ‘Hem preferit tancar-nos en la quietud
temorosa dels nostres tallers. De la major part de nosaltres, es podrà dir que
hem estat bons operaris. Però, hem estat també bons ciutadans?’.
