Publicat a L'Independent 30/11/2018. -Article complert-
Aquest mes de novembre, el
dia 11, va fer cent anys de l'armistici que va posar punt i final a les
hostilitats de la Gran Guerra, coneguda posteriorment com Primera Guerra
Mundial (en el seu moment per exemple, des dels EEUU, la coneixien com Guerra
Europea). En concret es tracta de l'Armistici de Compiègne, signat entre els
Aliats i Alemanya per posar fi als combats. Posteriorment, el 18 de gener de
1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions
de la pau. Milions de morts, desapareguts, ferits, mutilats, refugiats, pèrdues
materials i econòmiques astronòmiques, conformaven un panorama devastador.
Entre les reaccions pel final de la guerra que van
produir-se a Badalona, destacarem tres de rellevants. Una, a l'entorn de l'alegria dels
aliadòfils, partidaris dels Aliats, concentrant-se en una visió de França, com
hereva dels valors de la Revolució, de la democràcia, dels drets de l'home i
l'imperi de la Raó, que s'havia enfrontat a l'autoritarisme germànic i dels
vells imperis. Aquesta França idealitzada era vista per sectors polítics del
catalanisme i l’ independentisme, com un possible garant democràtic del paper
de Catalunya dins el nou panorama de les 'nacions europees'. Una segona reacció, és la sindical i ens centrarem en
la figura del dirigent llibertari Joan Peiró i Belis, autor d'una sèrie de cinc
articles d'anàlisi de l'actualitat els primers mesos de l'any 1919, publicats
al quinzenari badaloní La Colmena Obrera,
titulats 'Actualidades: la Democracia y
el Sindicalismo'. Finalment, una tercera reacció és l'empresarial, amb
la finalització d'un període daurat d'exportacions als països bel·ligerants concentrats en l'esforç de guerra, fet que canvia com un mitjó quan els diferents sectors industrials d'aquests països reprenen la seva producció en tots els àmbits comercials, mantenint-se una inflació que feia perdre poder adquisitiu
sobretot a les classes treballadores.
La celebració de la victòria aliada
A Badalona, el dia 24
de novembre de 1918 es va celebrar un concorregut acte per celebrar el triomf militar dels Aliats, amb gran nombre de convidats. Hi assistiren polítics, personalitats públiques i
representants de les diferents comunitats estrangeres residents a la ciutat, en
homenatge als Aliats i també reconeixenent la participació de voluntaris
catalans a la Gran Guerra. D'aquests darrers s'honorà als integrants de la
Legió Estrangera Francesa, els badalonins Pous, Rabassa i Roca (mort al front
de Macedònia). El so de ‘La Marsellesa’
i ‘Els Segadors’ s’agermanaren en un
desig de llibertat interpretat des del catalanisme del moment. La comissió
organitzadora estava encapçalada per Pompeu Fabra i l’alcalde Jaume Martí Cabot
(en aquells moments dimissionari com protesta pels tràgics fets repressius del
26 d'agost -la mort de 4 obrers i desenes de ferits per part de la Guàrdia
Civil- i la manca d'assumpció de responsabilitats corresponents). L'acte va
desenvolupar-se a la platea del Teatre Espanyol -conegut més contemporàniament
com cine Verbena- al carrer de Mar. Va servir-se un àpat i s'escoltaren
diferents discursos entusiastes. També va haver-hi una manifestació de
centenars de persones que va recórrer els carrers però van ser dissolta davant
de l’Ajuntament per una càrrega de la Guàrdia civil. A la ciutat es respirava
un clima intimidador i de por a la repressió violenta de les forces policials
sobre els moviments populars, sindicals (com els fets dels 26 d'agost de 1918),
republicans o catalanistes. Els setmanaris locals Acció i El Eco de Badalona
explicaren com va transcórrer la jornada a les edicions respectives del 30 de
novembre.L'embat sindical
La creixent força
organitzativa i reivindicativa del moviment obrer badaloní era encapçalada per la Federació Local de Societats d'Oficis. Durant el seu Primer Congrés el novembre de 1918, va oficialitzar l'adhesió a la via del sindicalisme revolucionari de la CNT. L'òrgan d'expressió de la Federació, el quinzenari La
Colmena Obrera, dirigit per Joan Peiró, proporcionava un mitjà d'expressió i un altaveu de les qüestions d'àmbit obrer. Sobre la Guerra Mundial, la publicació va tractar repetides vegades l'encariment de les subsistències, criticant-ho i proposant el control dels preus ja que afectaven sobretot a les classes populars. També, la guerra va ser el detonant d'un enfrontament ideològic en el sí de la Federació Local, concretant-se entre el primer director de La
Colmena, José Arbós, proper al Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i el dirigent sindical Joan Peiró. Aquest darrer va publicar a La Colmena l'article 'El
'requeté' rojo en acción' el maig de 1917 (publicat i citat -ja que no es conserva cap exemplar de la publicació badalonina- el 8 de maig al diari Solidaridad Obrera)
criticant el canvi d'orientació dels republicans radicals respecte la neutralitat adoptada davant de la guerra, demanant ara entrar-hi a favor dels aliats. La polèmica era però força més profunda, perquè darrera del xoc sobre la visió diferent enfront del conflicte bèl·lic, hi havia la pèrdua d'influència del republicanisme radical en l'obrerisme i l'arrelament creixent de les tesis del sindicalisme revolucionari. La visió de Joan Peiró sobre el final de la Primera Guerra Mundial al primer article 'Actualidades: la Democracia y el
Sindicalismo' aparegut el 7 de febrer, denunciava l'actitud mercantil de les potències guanyadores als preliminars de l'acord de pau: 'solo
se trata de cuestiones de hegemonia económica, de adquisición de nuevos mercados y se disputa la posesión de tal o cual cuenca minera'; posant en evidència que el suposat principi de la llibertat dels pobles, no es respectava en el cas dels territoris annexionats sense que es tingués en compte la sobirania dels seus habitants, així com la tutela europea de països colonitzats. A més critica durament la inacció dels socialistes francesos quan els dirigents revolucionaris Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg han estat assassinats a Alemanya, així com la invasió del territori rus i contra els revolucionaris per part dels Aliats. Pèrdua de mercats i inflació pels núvols
A Badalona predominava
la diversificació dels rams industrials, el tèxtil veia com el metal·lúrgic i
el químic prenien força per tal de proveir de béns d’equipament i maquinària en
el període guerra. Amb la fi de la guerra les comandes de l’exterior van
davallar, iniciant-se el 1919 una crisi generalitzada a tots els sectors el
1920, canviant la conjuntura econòmica favorable per a la producció industrial.
En el panorama bancari, a Badalona la banca privada va establir-se per primera
vegada el 1919 amb l’obertura d’una sucursal del Banc de Terrassa al
començament del carrer de Mar. Tres anys més tard va haver de suspendre la seva
activitat.
La inflació de preus
de consum va continuar molt elevada afectant en gran mesura les classes
populars, dificultant-ne la qualitat de vida. Els salaris perderen, entre 1916 i 1919, del 10% al 20% del poder adquisitiu, fet que
contrastava amb l’acumulació de beneficis empresarials del moment. La tensió
social va alimentar el pols reivindicatiu del sindicalisme revolucionari
enfront de la patronal i el règim polític.
