dimarts, 4 de desembre de 2018

Ara fa cent anys, com es va viure la fi de la I Guerra Mundial a Badalona?


Publicat a L'Independent 30/11/2018. -Article complert-


Aquest mes de novembre, el dia 11, va fer cent anys de l'armistici que va posar punt i final a les hostilitats de la Gran Guerra, coneguda posteriorment com Primera Guerra Mundial (en el seu moment per exemple, des dels EEUU, la coneixien com Guerra Europea). En concret es tracta de l'Armistici de Compiègne, signat entre els Aliats i Alemanya per posar fi als combats. Posteriorment, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. Milions de morts, desapareguts, ferits, mutilats, refugiats, pèrdues materials i econòmiques astronòmiques, conformaven un panorama devastador.

Entre les reaccions pel final de la guerra que van produir-se a Badalona, destacarem tres de rellevants. Una, a l'entorn de l'alegria dels aliadòfils, partidaris dels Aliats, concentrant-se en una visió de França, com hereva dels valors de la Revolució, de la democràcia, dels drets de l'home i l'imperi de la Raó, que s'havia enfrontat a l'autoritarisme germànic i dels vells imperis. Aquesta França idealitzada era vista per sectors polítics del catalanisme i l’ independentisme, com un possible garant democràtic del paper de Catalunya dins el nou panorama de les 'nacions europees'. Una segona reacció, és la sindical i ens centrarem en la figura del dirigent llibertari Joan Peiró i Belis, autor d'una sèrie de cinc articles d'anàlisi de l'actualitat els primers mesos de l'any 1919, publicats al quinzenari badaloní La Colmena Obrera, titulats 'Actualidades: la Democracia y el Sindicalismo'Finalment, una tercera reacció és l'empresarial, amb la finalització d'un període daurat d'exportacions als països bel·ligerants concentrats en l'esforç de guerra, fet que canvia com un mitjó quan els diferents sectors industrials d'aquests països reprenen la seva producció en tots els àmbits comercials, mantenint-se una inflació que feia perdre poder adquisitiu sobretot a les classes treballadores.


La celebració de la victòria aliada

A Badalona, el dia 24 de novembre de 1918 es va celebrar un concorregut acte per celebrar el triomf militar dels Aliats, amb gran nombre de convidats. Hi assistiren polítics, personalitats públiques i representants de les diferents comunitats estrangeres residents a la ciutat, en homenatge als Aliats i també reconeixenent la participació de voluntaris catalans a la Gran Guerra. D'aquests darrers s'honorà als integrants de la Legió Estrangera Francesa, els badalonins Pous, Rabassa i Roca (mort al front de Macedònia). El so de ‘La Marsellesa’ i ‘Els Segadors’ s’agermanaren en un desig de llibertat interpretat des del catalanisme del moment. La comissió organitzadora estava encapçalada per Pompeu Fabra i l’alcalde Jaume Martí Cabot (en aquells moments dimissionari com protesta pels tràgics fets repressius del 26 d'agost -la mort de 4 obrers i desenes de ferits per part de la Guàrdia Civil- i la manca d'assumpció de responsabilitats corresponents). L'acte va desenvolupar-se a la platea del Teatre Espanyol -conegut més contemporàniament com cine Verbena- al carrer de Mar. Va servir-se un àpat i s'escoltaren diferents discursos entusiastes. També va haver-hi una manifestació de centenars de persones que va recórrer els carrers però van ser dissolta davant de l’Ajuntament per una càrrega de la Guàrdia civil. A la ciutat es respirava un clima intimidador i de por a la repressió violenta de les forces policials sobre els moviments populars, sindicals (com els fets dels 26 d'agost de 1918), republicans o catalanistes. Els setmanaris locals Acció i El Eco de Badalona explicaren com va transcórrer la jornada a les edicions respectives del 30 de novembre.


L'embat sindical

La creixent força organitzativa i reivindicativa del moviment obrer badaloní era encapçalada per la Federació Local de Societats d'Oficis. Durant el seu Primer Congrés el novembre de 1918, va oficialitzar l'adhesió a la via del sindicalisme revolucionari de la CNT. L'òrgan d'expressió de la Federació, el quinzenari La Colmena Obrera, dirigit per Joan Peiró, proporcionava un mitjà d'expressió i un altaveu de les qüestions d'àmbit obrer. Sobre la Guerra Mundial, la publicació va tractar repetides vegades l'encariment de les subsistències, criticant-ho i proposant el control dels preus ja que afectaven sobretot a les classes populars. També, la guerra va ser el detonant d'un enfrontament ideològic en el sí de la Federació Local, concretant-se entre el primer director de La Colmena, José Arbós, proper al Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i el dirigent sindical Joan Peiró. Aquest darrer va publicar a La Colmena l'article 'El 'requeté' rojo en acción' el maig de 1917 (publicat i citat -ja que no es conserva cap exemplar de la publicació badalonina- el 8 de maig al diari Solidaridad Obrera) criticant el canvi d'orientació dels republicans radicals respecte la neutralitat adoptada davant de la guerra, demanant ara entrar-hi a favor dels aliats. La polèmica era però força més profunda, perquè darrera del xoc sobre la visió diferent enfront del conflicte bèl·lic, hi havia la pèrdua d'influència del republicanisme radical en l'obrerisme i l'arrelament creixent de les tesis del sindicalisme revolucionari. La visió de Joan Peiró sobre el final de la Primera Guerra Mundial al primer article 'Actualidades: la Democracia y el Sindicalismo' aparegut el 7 de febrer, denunciava l'actitud mercantil de les potències guanyadores als preliminars de l'acord de pau: 'solo se trata de cuestiones de hegemonia económica, de adquisición de nuevos mercados y se disputa la posesión de tal o cual cuenca minera'; posant en evidència que el suposat principi de la llibertat dels pobles, no es respectava en el cas dels territoris annexionats sense que es tingués en compte la sobirania dels seus habitants, així com la tutela europea de països colonitzats. A més critica durament la inacció dels socialistes francesos quan els dirigents revolucionaris Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg han estat assassinats a Alemanya, així com la invasió del territori rus i contra els revolucionaris per part dels Aliats. El conjunt d'articles i diferents exemplars de la premsa obrera badalonina podeu consultar-los en línia i de forma gratuïta a la pàgina web del CEDALL-http://www.cedall.org/cedall100.htm-.


Pèrdua de mercats i inflació pels núvols
A Badalona predominava la diversificació dels rams industrials, el tèxtil veia com el metal·lúrgic i el químic prenien força per tal de proveir de béns d’equipament i maquinària en el període guerra. Amb la fi de la guerra les comandes de l’exterior van davallar, iniciant-se el 1919 una crisi generalitzada a tots els sectors el 1920, canviant la conjuntura econòmica favorable per a la producció industrial. En el panorama bancari, a Badalona la banca privada va establir-se per primera vegada el 1919 amb l’obertura d’una sucursal del Banc de Terrassa al començament del carrer de Mar. Tres anys més tard va haver de suspendre la seva activitat.

La inflació de preus de consum va continuar molt elevada afectant en gran mesura les classes populars, dificultant-ne la qualitat de vida. Els salaris  perderen, entre 1916 i 1919,  del 10% al 20% del poder adquisitiu, fet que contrastava amb l’acumulació de beneficis empresarials del moment. La tensió social va alimentar el pols reivindicatiu del sindicalisme revolucionari enfront de la patronal i el règim polític.




Cap comentari:

Publica un comentari