Article publicat a L'Independent de Badalona, número 28, 22/02/2019
'...les
històries de cacera seguiran glorificant els caçadors', ens
interpel·la el proverbi africà. Hem de tenir present com un fet pot
ser interpretat de molt diverses maneres. Així, en els marges de la
història
oficial, sovint hi ha esdeveniments protagonitzats per les classes
populars que han quedat silenciats o bé amb un coneixement
descafeïnat, tot i esdevenir formidables lluites col·lectives per
la millora de les condicions laborals i de vida de gran part de la
població. Uns episodis que, com deia el sindicalista Joan Manent,
'foren regats amb sang. Amb sang proletària, que ha estat sempre -i
és encara- la més barata del món'.
Aquest és el cas de la vaga coneguda amb el nom propi de La Canadenca. Es tracta de la denominació popular de l’empresa hidroelèctrica Barcelona Traction Light and Power Company, de capital canadenc. El que va començar com un conflicte laboral parcial (a l'àrea de facturació de l'Empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction), va transformar-se per l'ímpetu del sindicalisme modern de la CNT en una gran vaga solidària a moltes poblacions catalanes ara fa cent anys. Les bases de la força sindical cenetista s'havien assentat al Congrés de Sants l'estiu de 1918 amb una reestructuració organitzativa per part d’una nova generació de sindicalistes revolucionaris: dels sindicats d'ofici es passà a sindicats únics per sectors productius.
La
mobilització vaguista la va emprendre el Sindicat Únic d'Aigua, Gas
i Electricitat i el de la Construcció de la CNT, convertint-se en
una vaga que va posar a prova la cohesió de la classe treballadora
esperonada des del sindicalisme llibertari. Perquè ens fem una idea
ràpida i clara: els mesos de febrer i març del 1919 es va
paralitzar un 70% de la indústria catalana i gran part de
l'activitat econòmica. Van ser quaranta-quatre dies -del 5 de febrer
al 19 de març- de conflicte laboral i social en què les autoritats
van empresonar unes tres mil persones, va proclamar-se l' 'estat de
guerra', es van militaritzar els serveis, hi ha haver-hi diferents
episodis violents, apagades de llum i talls de fluid elèctric que
impediren funcionar els motors a les fàbriques.... A Badalona, la
suspensió de garanties constitucionals va impedir reunir-se als
sindicats locals si bé el dimarts 4 de març van declarar-se en vaga
els treballadors de La
Propagadora del Gas
en solidaritat amb els vaguistes de La
Canadenca
i de La
Catalana de Gas i Electricitat.
El
pols cenetista enfront de la repressió i de la intransigència
patronal, es va cloure tanmateix amb un triomf sindical sense
precedents. El govern estatal després d'un procés de negociació
amb el comitè de vaga -on va prendre rellevància Simó Piera
(badaloní d'adopció durant uns anys, coincidint amb el sindicalista
Joan Peiró als fets de la Setmana Tràgica a la ciutat i ambdós
representants badalonins al darrer congrés de Solidaritat Obrera el
1910, organització precedent de la CNT), mà dreta del líder
Salvador Seguí 'el Noi del Sucre'- va acceptar la capacitat de
negociació i representativa dels sindicats, va anunciar que
decretaria la jornada de 8 hores -i 4 els dissabtes-, es va
comprometre a l'eliminació del treball infantil, va admetre la
readmissió dels acomiadats, una àmplia amnistia, a més de la
millora de sous i condicions laborals.
Tanmateix,
el general Milans del Bosch, Capità General de Catalunya, en aliança
amb els sectors de la patronal disconformes amb la possibilitat de
cedir, coincidents en la voluntat d'aixafar el moviment obrer
organitzat, van provocar amb la seva negativa d'alliberar un grup de
vaguistes empresonats sota jurisdicció militar i a reconèixer els
acords, una nova vaga general impulsada pels sectors més extremistes
del sindicalisme el dia 24 de març. El triomf sindical de feia uns
pocs dies, va veure's arrossegat a un nou conflicte de desgast i
resultat incert. La repressió va ser duríssima i tot un precedent
de l'agreujament de les lluites socials dels propers anys. Des de
capitania general es va permetre sortir als carrers als somatents
armats (membres de la Lliga, carlins, monàrquics) per tal de fer
front als vaguistes, la policia va aplicar perversament la 'llei de
fugues', de nou va haver-hi gran nombre de detencions... A Badalona,
el dilluns 31 de març, la Guàrdia Civil va clausurar la seu de la
Federació Local de Societats Obreres, i l'òrgan de la Federació de
Sindicats, La
Colmena Obrera,
no va poder aparèixer fins el mes d'octubre; tota la premsa va
passar a ser revisada per la censura prèvia. Enmig d'un quadre de
crisi social, el dia 3 d’abril, el president del govern, el comte
de Romanones, va decretar oficialment les 8 hores de treball tant per
Catalunya com per tot l’Estat. La situació va contrariar als
representants de la línia dura de la patronal i si bé certificava
un triomf obrer, uns dies després va finalitzar la vaga general
sense que s'assolissin els objectius que l'havien motivat.
Les
repercussions polítiques i socials negatives van passar factura als
representants institucionals, dimitint el cap de govern estatal i
també el governador civil i el cap de policia. Els propers mesos la
conflictivitat va continuar amb noves aturades obreres, represàlies
i tancaments patronals d'empreses.
Al
mes de novembre va haver-hi un gran tancament patronal, un lockout
fins
a finals de gener de 1920. A Badalona per exemple, la situació de
l'ordre públic i la repressió del moviment obrer va portar a
incrementar exponencialment els efectius de la Guàrdia Civil fins
arribar a un nombre de 80 (44 d'infanteria, 32 de cavalleria, un
capità i tres tinents), una situació insòlita en una ciutat encara
molt afectada per l'assassinat de 4 obrers per dispars de la Guàrdia
Civil en el marc de la vaga a l'empresa Cros el 26 d'agost de l'any
anterior.
La
força sindical de la CNT es trobava en un moment de puixança quan
el mes de desembre al Congrés realitzat a Madrid, la Federació
Local de Societats Obreres de Badalona va representar a 9,140 obrers
afiliats a la ciutat i com representant de la Federación
Española de Cristaleros y Vidrieros
hi va participar el badaloní Joan Peiró.
Per
altre part, l'octubre de 1919 va tenir lloc la creació del Sindicat
Lliure que protagonitzaria en endavant gran nombre d'atemptats als
líders dels sindicats únics, sobretot als més moderats per tal de
provocar un reflux radical. L'espiral repressiu i de violència va
esdevenir terreny adobat per empantanegar la situació social,
preparant el camí reaccionari per a una solució dictatorial
conservadora per via militar.
