'Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors'

Article publicat a L'Independent de Badalona, número 28, 22/02/2019

'...les històries de cacera seguiran glorificant els caçadors', ens interpel·la el proverbi africà. Hem de tenir present com un fet pot ser interpretat de molt diverses maneres. Així, en els marges de la història oficial, sovint hi ha esdeveniments protagonitzats per les classes populars que han quedat silenciats o bé amb un coneixement descafeïnat, tot i esdevenir formidables lluites col·lectives per la millora de les condicions laborals i de vida de gran part de la població. Uns episodis que, com deia el sindicalista Joan Manent, 'foren regats amb sang. Amb sang proletària, que ha estat sempre -i és encara- la més barata del món'.

Aquest és el cas de la vaga coneguda amb el nom propi de La Canadenca. Es tracta de la denominació popular de l’empresa hidroelèctrica Barcelona Traction Light and Power Company, de capital canadenc. El que va començar com un conflicte laboral parcial (a l'àrea de facturació de l'Empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction), va transformar-se per l'ímpetu del sindicalisme modern de la CNT en una gran vaga solidària a moltes poblacions catalanes ara fa cent anys. Les bases de la força sindical cenetista s'havien assentat al Congrés de Sants l'estiu de 1918 amb una reestructuració organitzativa per part d’una nova generació de sindicalistes revolucionaris: dels sindicats d'ofici es passà a sindicats únics per sectors productius.

La mobilització vaguista la va emprendre el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat i el de la Construcció de la CNT, convertint-se en una vaga que va posar a prova la cohesió de la classe treballadora esperonada des del sindicalisme llibertari. Perquè ens fem una idea ràpida i clara: els mesos de febrer i març del 1919 es va paralitzar un 70% de la indústria catalana i gran part de l'activitat econòmica. Van ser quaranta-quatre dies -del 5 de febrer al 19 de març- de conflicte laboral i social en què les autoritats van empresonar unes tres mil persones, va proclamar-se l' 'estat de guerra', es van militaritzar els serveis, hi ha haver-hi diferents episodis violents, apagades de llum i talls de fluid elèctric que impediren funcionar els motors a les fàbriques.... A Badalona, la suspensió de garanties constitucionals va impedir reunir-se als sindicats locals si bé el dimarts 4 de març van declarar-se en vaga els treballadors de La Propagadora del Gas en solidaritat amb els vaguistes de La Canadenca i de La Catalana de Gas i Electricitat.

El pols cenetista enfront de la repressió i de la intransigència patronal, es va cloure tanmateix amb un triomf sindical sense precedents. El govern estatal després d'un procés de negociació amb el comitè de vaga -on va prendre rellevància Simó Piera (badaloní d'adopció durant uns anys, coincidint amb el sindicalista Joan Peiró als fets de la Setmana Tràgica a la ciutat i ambdós representants badalonins al darrer congrés de Solidaritat Obrera el 1910, organització precedent de la CNT), mà dreta del líder Salvador Seguí 'el Noi del Sucre'- va acceptar la capacitat de negociació i representativa dels sindicats, va anunciar que decretaria la jornada de 8 hores -i 4 els dissabtes-, es va comprometre a l'eliminació del treball infantil, va admetre la readmissió dels acomiadats, una àmplia amnistia, a més de la millora de sous i condicions laborals.

Tanmateix, el general Milans del Bosch, Capità General de Catalunya, en aliança amb els sectors de la patronal disconformes amb la possibilitat de cedir, coincidents en la voluntat d'aixafar el moviment obrer organitzat, van provocar amb la seva negativa d'alliberar un grup de vaguistes empresonats sota jurisdicció militar i a reconèixer els acords, una nova vaga general impulsada pels sectors més extremistes del sindicalisme el dia 24 de març. El triomf sindical de feia uns pocs dies, va veure's arrossegat a un nou conflicte de desgast i resultat incert. La repressió va ser duríssima i tot un precedent de l'agreujament de les lluites socials dels propers anys. Des de capitania general es va permetre sortir als carrers als somatents armats (membres de la Lliga, carlins, monàrquics) per tal de fer front als vaguistes, la policia va aplicar perversament la 'llei de fugues', de nou va haver-hi gran nombre de detencions... A Badalona, el dilluns 31 de març, la Guàrdia Civil va clausurar la seu de la Federació Local de Societats Obreres, i l'òrgan de la Federació de Sindicats, La Colmena Obrera, no va poder aparèixer fins el mes d'octubre; tota la premsa va passar a ser revisada per la censura prèvia. Enmig d'un quadre de crisi social, el dia 3 d’abril, el president del govern, el comte de Romanones, va decretar oficialment les 8 hores de treball tant per Catalunya com per tot l’Estat. La situació va contrariar als representants de la línia dura de la patronal i si bé certificava un triomf obrer, uns dies després va finalitzar la vaga general sense que s'assolissin els objectius que l'havien motivat.

Les repercussions polítiques i socials negatives van passar factura als representants institucionals, dimitint el cap de govern estatal i també el governador civil i el cap de policia. Els propers mesos la conflictivitat va continuar amb noves aturades obreres, represàlies i tancaments patronals d'empreses.

Al mes de novembre va haver-hi un gran tancament patronal, un lockout fins a finals de gener de 1920. A Badalona per exemple, la situació de l'ordre públic i la repressió del moviment obrer va portar a incrementar exponencialment els efectius de la Guàrdia Civil fins arribar a un nombre de 80 (44 d'infanteria, 32 de cavalleria, un capità i tres tinents), una situació insòlita en una ciutat encara molt afectada per l'assassinat de 4 obrers per dispars de la Guàrdia Civil en el marc de la vaga a l'empresa Cros el 26 d'agost de l'any anterior.

La força sindical de la CNT es trobava en un moment de puixança quan el mes de desembre al Congrés realitzat a Madrid, la Federació Local de Societats Obreres de Badalona va representar a 9,140 obrers afiliats a la ciutat i com representant de la Federación Española de Cristaleros y Vidrieros hi va participar el badaloní Joan Peiró.

Per altre part, l'octubre de 1919 va tenir lloc la creació del Sindicat Lliure que protagonitzaria en endavant gran nombre d'atemptats als líders dels sindicats únics, sobretot als més moderats per tal de provocar un reflux radical. L'espiral repressiu i de violència va esdevenir terreny adobat per empantanegar la situació social, preparant el camí reaccionari per a una solució dictatorial conservadora per via militar.