dissabte, 9 de març de 2019

El Zorrilla, 150 anys de teatre i entreteniment

A propòsit d'una anècdota que relaciona teatre, desig de llibertats i censura, que Lola Lafon recrea a 'La pequeña comunista que no sonreía nunca', una novel·la de ficció sobre la gimnasta Nadia Comaneci, recupero un article publicat que no havia transcrit a aquest blog. L'anècdota que explica Lafon es sobre el 'rei' Ceaucescu quan era amo i senyor de Romania: ''Y que me dice de Hamlet, ya sabe: 'Algo huele a podrido en el reino de Dinamarca'. Nunca olvidaré ese momento: el actor hizo una pequeña pausa después de 'reino'; oh, lo comprendimos, lo ovacionamos, todos en pie, estábamos maravillados, expresaba algo que ya no podíamos decir. A partir de la siguiente representación ¡se prohibió aquella frase!'.

Article publicat a L'Independent de Badalona, núm. 24, 14/12/2018
Es vivien temps agitats a Badalona, quan es va inaugurar l’emblemàtic Teatre Zorrilla el 31 d’octubre de 1868. Cal assenyalar que el teatre més antic de Badalona era el Teatre Badalonès (Can Gim) - emplaçat al local on hi ha el Círcol des de 1939 - que, sense que coneguem hores d’ara la seva data de construcció, funcionava ja l’any 1865 segons es desprèn d’un incident entre integrants del Cercle Progressista de Badalona i l’alcalde de la vila que va manar detenir-los, després que els primers aplaudissin sense aturador la frase ‘ante la ley todos debemos ser iguales’ en el segon acte del drama ‘La noche del Viernes Santo’. La Corona de Barcelona en el seu moment, i El Eco de Badalona i El Badalonés en uns articles retrospectius trenta anys després ho explicaren. Precisament, la situació política era moguda quan el Zorrilla va obrir portes ja que el mes anterior havia tingut lloc ‘La Gloriosa’, el triomf d’un pronunciament militar i un moviment de juntes que va destronar els Borbons i fer-se càrrec del govern, obrint el període polític conegut com Sexenni Revolucionari. Les conquestes liberals com la llibertat de premsa van comptar amb l’aparició del primer setmanari local, El Eco de Badalona el 6 de desembre de 1868, dirigit per Francesc Planas i Casals.
 
La construcció d'un nou teatre 'a la italiana' (prenent com a model el teatre barroc italià, en forma de ferradura) al centre de Badalona, va ser impulsat des de la iniciativa privada. L'esbarjo i la vida social d'hisendats i burgesos badalonins podria identificar-se amb un ampli teatre, luxós i de prestigi. Fins el moment, l'Església de Santa María, era el principal edifici de pública concurrència a la vila.

Francesc d'A. Amigó (un dels detinguts pels fets esmentats de 1865 i vocal de la junta revolucionària local de setembre), impulsor i propietari del teatre, encarregà la construcció al mestre d'obres Jaume Botey i Garriga i la decoració pictòrica als badalonins Manuel Junyent i Joan Casanovas.


Mentre el teatre encara s'estava construint, Amigó acompanyat de Francesc Planas i Casals, Joaquim Asensio de Alcántara, amic íntim de José Zorrilla y Moral, van entrevistar-se amb el dramaturg i poeta al Teatre Principal de Barcelona per comunicar-li que tenien la intenció que el futur teatre badaloní dugués el seu nom. José Zorrilla, exponent del romanticisme espanyol, els donà el consentiment i els prometé que visitaria Badalona (complí la seva promesa el 3 de gener de 1869, coincidint amb la inauguració del nou enllumenat de gas a la vila). 

El Teatre Zorrilla tenia l'entrada principal on es troba actualment, aleshores carrer d'en Lluch - d’en Cueta - (avui carrer Canonge Baranera, núm. 17). L'espai reservat als espectadors estava dividit de forma estratificada: a la platea van sobreposar l'amfiteatre del primer pis i, a sobre, un altre al segon (el galliner). L'edifici seguia els cànons dels teatres romàntics del segle XIX i, pel que fa a la decoració, la característica era l'ornamentació rococó.

El Zorrilla com espai d'arts escèniques i d'activitats culturals de referència, acollia representacions teatrals, sarsueles, operetes, funcions benèfiques, recitals de poesia, espectacles de dansa, celebracions d'homenatges... incorporant-se el cine a partir del 1905. La sala va mantenir l’activitat fins a l’any 1970 que va tancar.

Al carrer de Mar hi havia una altra entrada que, des de l’any 1954 quan obrí amb el nom de Cine Aya, va ser-ne la principal. Posteriorment al tancament de la sala, la zona del passadís del carrer de mar continuà com un espai amb màquines de jocs.

L’Ajuntament va adquirir el teatre l’any 1986 i amb l'ajut de l'Estat va realitzar una intervenció arquitectònica de calat. Va aconseguir posar-lo al dia, recuperant l'antic esplendor de l'edifici teatral del segle XIX.

Cap comentari:

Publica un comentari