Mar de fons

 

Article publicat a L'Independent de Badalona 17/10/2020

Les onades de la mar de fons que arriben a la platja tenen el seu origen en alguna borrasca allunyada del litoral. Mar endins, com el temps enllà. D’un passat històric que és present perquè no s’ha volgut tancar, i per fer-ho cal voluntat, un objectiu i una intenció que té a veure amb les polítiques públiques de memòria democràtica.

Fa unes setmanes a Mataró es van col·locar quinze stopersteine, llambordes de memòria de les víctimes del feixisme. Una iniciativa impulsada des de fa uns tres anys pel Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró (GRMHM) conjuntament amb el Memorial Democràtic, l’Amical de Mauthausen i la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Han estat quinze llambordes, dotze de les quals dedicades a persones que van ser assassinades, dues alliberades i una que consta com a desapareguda, emplaçades al carrer, davant d’on vivien per dignificar la vida, visibilitzar i mostrar respecte vers aquestes persones. Cal dir-ho: molt bona feina des de l’activisme social amb suport institucional.

 

Entre les persones homenatjades, el dirigent sindicalista llibertari Joan Peiró i Belis, mataroní d’adopció i que abans havia estat badaloní més d’una dècada (una placa atrotinada col·lada per un sindicat ho recorda en el que va ser el seu domicili en un carrer amb nom de general), i va mantenir sempre - fins i tot quan va ser ministre d'Indústria 1936-1937 - estrets lligams amb els sindicalistes i alcaldes de Badalona durant la Guerra Civil, Joan Manent i Pere Cané, o sindicalistes com Antoni Blanco, assassinat aquest darrer a Gusen (Mauthausen) l’any 1941.

Blanco és un dels que formen part de la cinquantena de badalonins - de naixement i d'adopció - víctimes dels camps nazis. Incidint en el seu cas, el govern de la RFA va reconèixer en un document oficial la seva condició de víctima, l’any 1965, un fet que l’Estat espanyol encara no ha fet amb efectes legals. Ara té una nova oportunitat respecte el conjunt de víctimes, en l’avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica aprovat pel Consell de Ministres del 15 de setembre d’enguany.

Diuen diferents veus que, després de Cambodja, l’Estat espanyol té l’esfereïdor honor d’ocupar el segon lloc del món en nombre de desapareguts en fosses comunes.

Per la seva part el Memorial Democràtic ha fet i realitza tota una sèrie de passes per dignificar i recuperar la memòria de les víctimes de la guerra civil i del franquisme , tot i que es troba supeditat en darrer terme al marc competencial.

A Badalona, fa uns mesos, la remodelació de la plaça Lloreda, va fer desaparèixer de la zona enjardinada el monument de l’Amical Mauthausen que hi havia des de 1988, cal dir que en estat de semiabandonament des de feia anys. El consistori badaloní segur que deu estar buscant un emplaçament més idoni o bé ha decidit guardar-lo al cove d’un magatzem perquè s’oblidi la qüestió... A cada bugada es perd un llençol. Ara bé aquest cas tampoc ha transcendit massa. 

 

Tanmateix, el reconeixement a les víctimes del feixisme a Badalona està pendent a diferència de com s’ha endegat, per exemple a Mataró, de la dignificació del monument municipal que hi havia i encara apareix referenciat en la web de l'Amical, obra de l’artista Ortuño. Aquesta dignificació es podria fer donant curs a d’altres iniciatives de memòria de caire educatiu i divulgatiu, sempre amb esperit crític, amb metodologia científica i de forma honesta.

La concepció de passar pàgina per no destorbar el present i el sistema que ens ‘hem dotat entre tots/es’ és fal·laç perquè perpetuar la manca de respecte als drets humans no és cap garantia d’un futur millor i de respecte a la vida. Tot al contrari.

Hi posaré uns exemples més de commemoració recent: després d’uns judicis ple d’irregularitats o sense plenes garanties, Francesc Ferrer i Guàrdia o bé Lluís Companys i Joan Peiró, aquests dos entre els milers víctimes de la repressió del règim franquista, van tenir un final tràgic. Però és més, les seves sentències no han estat mai anul·lades en democràcia, ni l’Estat oficialment ha rescabalat les seves figures històriques.

Tant de no, no i no, o el famós ‘ara no toca’, és enutjós per a tothom. Ja n’hi ha prou d’instrumentalització i bloqueig que fa molt difícil el diàleg i els consensos democràtics bàsics, fins i tot en clau de ciutat, si veritablement es vol construir una societat més lliure i culta, plural i respectuosa amb la condició humana.