69 edicions de la Travessia nedant a Badalona

Article publicat a L'Independent de Badalona, juliol 2019.

El proper 21 de juliol tindrà lloc la Travessia nedant a Badalona que arribarà a la seva edició número 69 organitzada com des del seu inici pel Club Natació Badalona. Un club que enguany fa 90 anys. La celebració de la revetlla de Sant Joan de 1929 ha perdurat en el record com la primera activitat d’aquesta entitat. Els seus estatuts van ser aprovats oficialment pel Govern Civil el 28 de maig de 1930 i l’endemà es va realitzar la primera assemblea general al local del club, aleshores una ‘gran barraca de banys’ situada al carrer d’Eduard Maristany, 93.

L’empenta associativa catalana i badalonina va caracteritzar el dinamisme de la societat civil d’aquells anys. Cal contextualitzar-lo en un període de transformació cap a la modernitat amb expressions cíviques, culturals i esportives. Unes iniciatives associatives i unes activitats que van desenvolupar-se al marge o bé com resposta a la inacció de l’Estat. Podem citar alguns exemples representatius de la vitalitat associativa local: la fundació de l’Agrupació Excursionista de Badalona (1925); el Club Natació Badalona (1929); la Penya Spirit of Badalona (1930), origen del Club Joventut Badalona; la Societat Gimnàstica de Badalona (1926) que es va fusionar amb el Badalona Club i va esdevenir la Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona (1931). Uns anys abans i en relació amb l’atracció pel mar i l’esport de la natació, s’havia fundat el Club Natació Pop (1918), un dels clubs fundadors de la Federació Catalana de Natació Amateur el 1921.

La travessia nedant a Badalona

La primera de totes va organitzar-la el CN Badalona l’11 d’octubre de 1931. Si observeu el número d’edicions de la prova competitiva veureu que des d’aquella data llunyana hi correspondrien moltes més, esdevenint una de les més antigues de Catalunya. Tanmateix ho és però amb menys edicions anuals de les que tocarien. La qüestió és que entre els anys 1966 i 1985 la travessia es va deixar de fer perquè la platja de Badalona estava molt contaminada pels residus industrials que s’abocaven directament al mar. La construcció dels col·lectors de la ciutat impulsada pels primers ajuntaments democràtics va millorar la qualitat de l’aigua i va permetre la recuperació de la travessia nedant, una prova esportiva vinculada a la primera època del Club i de la natació catalana.

La primera travessia nedant va cobrir la distància de dos quilòmetres i mig (la Travessa general ha mantingut aquesta distància), corresponent al tram litoral que separava el camp del Futbol Club Badalona (així es nomenava el Club de Futbol Badalona aleshores) emplaçat al barri de Manresà, fins davant de l’edifici del CN Badalona (es trobava al costat de l’antic Mercat del Peix). El guanyador va ser Joan Mestres (CN Atlètic), el segon va ser Joan Teixidó (CN Badalona). Va destacar la participació de la nedadora Victòria Poquet (CN Badalona), una de les primeres practicants d’una disciplina esportiva a la ciutat.

Entre els esportistes badalonins que es troben en el palmarès dels premiats i que han participat en la tradicional travessia hi ha noms històrics com Francesc Fonollà (Titus) i Antoni Culebras (nedador olímpic en la seva etapa amb el CN Sabadell); en les proves d’edats petites, Mireia Belmonte (campiona olímpica i mundial, formada fins la categoria infantil al CN Badalona); i altres nedadors destacats pel seu nivell com Gerard Rodriguez (mundialista el 2013), Jordi Bosch (guanyador també diverses vegades amb el CN Sant Andreu), Sílvia Ortega, Cristian Díaz, Jonathan Gómez, Quim Piqueres, Nèlida i Nerea Barragan. També referents de la natació competitiva a Badalona com Guillem Masdeu, el triatleta Jordi García o Joan Francesc Morcillo (Popy), o esforçats esportistes de grups d’edats com Noèlia Cerro, Jordi Albaladejo, Noelia Corbalan... La prova ha comptat amb campions de prestigi com David Meca.

I arriba la 69 edició!

El diumenge 21 de juliol s’organitzaran tres distàncies i recorreguts senyalitzats amb boies i acompanyament d’embarcacions: la general de 2.400 metres sortint des del Port de Badalona, passant per sota del Pont del petroli i arribant al Club Natació Badalona. Una de popular de 1.000 metres sortint del Pont del petroli i amb arribada també al CN Badalona, una prova ideal per iniciar-se en la natació d’aigües obertes; i una prova de Menors de 400 metres al voltant del CN Badalona.

El boom de la pràctica competitiva i popular de les aigües obertes es veu al litoral badaloní amb diferents grups i penyes de nedadors com BAO Badalona Aigües Obertes i l’equip de Triatló del CN Badalona (entrenen en piscina coberta al llarg de l’any); o el grup que habitualment surt a nedar al mar davant de l’estació de tren (celebrant també sortides Llunàtiques els vespres de lluna plena durant tot l’any).

Des dels romans de Baetulo fins l’actualitat, la natació és practicada i (re) coneguda com saludable i ideal pel manteniment físic. Així, la travessia nedant a Badalona (en alguna de les seves tres distàncies i recorreguts) pot ser un bon impuls per a respondre a la teva curiositat esportiva i esdevenir fins i tot un repte! 

Scarlett Johansson, joventut i maduresa a Tòquio

Dues imatges icòniques d'Scarlett Johansson: plovent i amb rerefons japonès.

Lost in Translation (2003)

Avengers Endgame (2019)

El Zorrilla, 150 anys de teatre i entreteniment

A propòsit d'una anècdota que relaciona teatre, desig de llibertats i censura, que Lola Lafon recrea a 'La pequeña comunista que no sonreía nunca', una novel·la de ficció sobre la gimnasta Nadia Comaneci, recupero un article publicat que no havia transcrit a aquest blog. L'anècdota que explica Lafon es sobre el 'rei' Ceaucescu quan era amo i senyor de Romania: ''Y que me dice de Hamlet, ya sabe: 'Algo huele a podrido en el reino de Dinamarca'. Nunca olvidaré ese momento: el actor hizo una pequeña pausa después de 'reino'; oh, lo comprendimos, lo ovacionamos, todos en pie, estábamos maravillados, expresaba algo que ya no podíamos decir. A partir de la siguiente representación ¡se prohibió aquella frase!'.

Article publicat a L'Independent de Badalona, núm. 24, 14/12/2018

Es vivien temps agitats a Badalona, quan es va inaugurar l’emblemàtic Teatre Zorrilla el 31 d’octubre de 1868. Cal assenyalar que el teatre més antic de Badalona era el Teatre Badalonès (Can Gim) - emplaçat al local on hi ha el Círcol des de 1939 - que, sense que coneguem hores d’ara la seva data de construcció, funcionava ja l’any 1865 segons es desprèn d’un incident entre integrants del Cercle Progressista de Badalona i l’alcalde de la vila que va manar detenir-los, després que els primers aplaudissin sense aturador la frase ‘ante la ley todos debemos ser iguales’ en el segon acte del drama ‘La noche del Viernes Santo’. La Corona de Barcelona en el seu moment, i El Eco de Badalona i El Badalonés en uns articles retrospectius trenta anys després ho explicaren. Precisament, la situació política era moguda quan el Zorrilla va obrir portes ja que el mes anterior havia tingut lloc ‘La Gloriosa’, el triomf d’un pronunciament militar i un moviment de juntes que va destronar els Borbons i fer-se càrrec del govern, obrint el període polític conegut com Sexenni Revolucionari. Les conquestes liberals com la llibertat de premsa van comptar amb l’aparició del primer setmanari local, El Eco de Badalona el 6 de desembre de 1868, dirigit per Francesc Planas i Casals.

 

La construcció d'un nou teatre 'a la italiana' (prenent com a model el teatre barroc italià, en forma de ferradura) al centre de Badalona, va ser impulsat des de la iniciativa privada. L'esbarjo i la vida social d'hisendats i burgesos badalonins podria identificar-se amb un ampli teatre, luxós i de prestigi. Fins el moment, l'Església de Santa María, era el principal edifici de pública concurrència a la vila.

Francesc d'A. Amigó (un dels detinguts pels fets esmentats de 1865 i vocal de la junta revolucionària local de setembre), impulsor i propietari del teatre, encarregà la construcció al mestre d'obres Jaume Botey i Garriga i la decoració pictòrica als badalonins Manuel Junyent i Joan Casanovas.

Mentre el teatre encara s'estava construint, Amigó acompanyat de Francesc Planas i Casals, Joaquim Asensio de Alcántara, amic íntim de José Zorrilla y Moral, van entrevistar-se amb el dramaturg i poeta al Teatre Principal de Barcelona per comunicar-li que tenien la intenció que el futur teatre badaloní dugués el seu nom. José Zorrilla, exponent del romanticisme espanyol, els donà el consentiment i els prometé que visitaria Badalona (complí la seva promesa el 3 de gener de 1869, coincidint amb la inauguració del nou enllumenat de gas a la vila). 

El Teatre Zorrilla tenia l'entrada principal on es troba actualment, aleshores carrer d'en Lluch - d’en Cueta - (avui carrer Canonge Baranera, núm. 17). L'espai reservat als espectadors estava dividit de forma estratificada: a la platea van sobreposar l'amfiteatre del primer pis i, a sobre, un altre al segon (el galliner). L'edifici seguia els cànons dels teatres romàntics del segle XIX i, pel que fa a la decoració, la característica era l'ornamentació rococó.

El Zorrilla com espai d'arts escèniques i d'activitats culturals de referència, acollia representacions teatrals, sarsueles, operetes, funcions benèfiques, recitals de poesia, espectacles de dansa, celebracions d'homenatges... incorporant-se el cine a partir del 1905. La sala va mantenir l’activitat fins a l’any 1970 que va tancar.

Al carrer de Mar hi havia una altra entrada que, des de l’any 1954 quan obrí amb el nom de Cine Aya, va ser-ne la principal. Posteriorment al tancament de la sala, la zona del passadís del carrer de mar continuà com un espai amb màquines de jocs.

L’Ajuntament va adquirir el teatre l’any 1986 i amb l'ajut de l'Estat va realitzar una intervenció arquitectònica de calat. Va aconseguir posar-lo al dia, recuperant l'antic esplendor de l'edifici teatral del segle XIX.

'Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors'

Article publicat a L'Independent de Badalona, número 28, 22/02/2019

'...les històries de cacera seguiran glorificant els caçadors', ens interpel·la el proverbi africà. Hem de tenir present com un fet pot ser interpretat de molt diverses maneres. Així, en els marges de la història oficial, sovint hi ha esdeveniments protagonitzats per les classes populars que han quedat silenciats o bé amb un coneixement descafeïnat, tot i esdevenir formidables lluites col·lectives per la millora de les condicions laborals i de vida de gran part de la població. Uns episodis que, com deia el sindicalista Joan Manent, 'foren regats amb sang. Amb sang proletària, que ha estat sempre -i és encara- la més barata del món'.

Aquest és el cas de la vaga coneguda amb el nom propi de La Canadenca. Es tracta de la denominació popular de l’empresa hidroelèctrica Barcelona Traction Light and Power Company, de capital canadenc. El que va començar com un conflicte laboral parcial (a l'àrea de facturació de l'Empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction), va transformar-se per l'ímpetu del sindicalisme modern de la CNT en una gran vaga solidària a moltes poblacions catalanes ara fa cent anys. Les bases de la força sindical cenetista s'havien assentat al Congrés de Sants l'estiu de 1918 amb una reestructuració organitzativa per part d’una nova generació de sindicalistes revolucionaris: dels sindicats d'ofici es passà a sindicats únics per sectors productius.

La mobilització vaguista la va emprendre el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat i el de la Construcció de la CNT, convertint-se en una vaga que va posar a prova la cohesió de la classe treballadora esperonada des del sindicalisme llibertari. Perquè ens fem una idea ràpida i clara: els mesos de febrer i març del 1919 es va paralitzar un 70% de la indústria catalana i gran part de l'activitat econòmica. Van ser quaranta-quatre dies -del 5 de febrer al 19 de març- de conflicte laboral i social en què les autoritats van empresonar unes tres mil persones, va proclamar-se l' 'estat de guerra', es van militaritzar els serveis, hi ha haver-hi diferents episodis violents, apagades de llum i talls de fluid elèctric que impediren funcionar els motors a les fàbriques.... A Badalona, la suspensió de garanties constitucionals va impedir reunir-se als sindicats locals si bé el dimarts 4 de març van declarar-se en vaga els treballadors de La Propagadora del Gas en solidaritat amb els vaguistes de La Canadenca i de La Catalana de Gas i Electricitat.

El pols cenetista enfront de la repressió i de la intransigència patronal, es va cloure tanmateix amb un triomf sindical sense precedents. El govern estatal després d'un procés de negociació amb el comitè de vaga -on va prendre rellevància Simó Piera (badaloní d'adopció durant uns anys, coincidint amb el sindicalista Joan Peiró als fets de la Setmana Tràgica a la ciutat i ambdós representants badalonins al darrer congrés de Solidaritat Obrera el 1910, organització precedent de la CNT), mà dreta del líder Salvador Seguí 'el Noi del Sucre'- va acceptar la capacitat de negociació i representativa dels sindicats, va anunciar que decretaria la jornada de 8 hores -i 4 els dissabtes-, es va comprometre a l'eliminació del treball infantil, va admetre la readmissió dels acomiadats, una àmplia amnistia, a més de la millora de sous i condicions laborals.

Tanmateix, el general Milans del Bosch, Capità General de Catalunya, en aliança amb els sectors de la patronal disconformes amb la possibilitat de cedir, coincidents en la voluntat d'aixafar el moviment obrer organitzat, van provocar amb la seva negativa d'alliberar un grup de vaguistes empresonats sota jurisdicció militar i a reconèixer els acords, una nova vaga general impulsada pels sectors més extremistes del sindicalisme el dia 24 de març. El triomf sindical de feia uns pocs dies, va veure's arrossegat a un nou conflicte de desgast i resultat incert. La repressió va ser duríssima i tot un precedent de l'agreujament de les lluites socials dels propers anys. Des de capitania general es va permetre sortir als carrers als somatents armats (membres de la Lliga, carlins, monàrquics) per tal de fer front als vaguistes, la policia va aplicar perversament la 'llei de fugues', de nou va haver-hi gran nombre de detencions... A Badalona, el dilluns 31 de març, la Guàrdia Civil va clausurar la seu de la Federació Local de Societats Obreres, i l'òrgan de la Federació de Sindicats, La Colmena Obrera, no va poder aparèixer fins el mes d'octubre; tota la premsa va passar a ser revisada per la censura prèvia. Enmig d'un quadre de crisi social, el dia 3 d’abril, el president del govern, el comte de Romanones, va decretar oficialment les 8 hores de treball tant per Catalunya com per tot l’Estat. La situació va contrariar als representants de la línia dura de la patronal i si bé certificava un triomf obrer, uns dies després va finalitzar la vaga general sense que s'assolissin els objectius que l'havien motivat.

Les repercussions polítiques i socials negatives van passar factura als representants institucionals, dimitint el cap de govern estatal i també el governador civil i el cap de policia. Els propers mesos la conflictivitat va continuar amb noves aturades obreres, represàlies i tancaments patronals d'empreses.

Al mes de novembre va haver-hi un gran tancament patronal, un lockout fins a finals de gener de 1920. A Badalona per exemple, la situació de l'ordre públic i la repressió del moviment obrer va portar a incrementar exponencialment els efectius de la Guàrdia Civil fins arribar a un nombre de 80 (44 d'infanteria, 32 de cavalleria, un capità i tres tinents), una situació insòlita en una ciutat encara molt afectada per l'assassinat de 4 obrers per dispars de la Guàrdia Civil en el marc de la vaga a l'empresa Cros el 26 d'agost de l'any anterior.

La força sindical de la CNT es trobava en un moment de puixança quan el mes de desembre al Congrés realitzat a Madrid, la Federació Local de Societats Obreres de Badalona va representar a 9,140 obrers afiliats a la ciutat i com representant de la Federación Española de Cristaleros y Vidrieros hi va participar el badaloní Joan Peiró.

Per altre part, l'octubre de 1919 va tenir lloc la creació del Sindicat Lliure que protagonitzaria en endavant gran nombre d'atemptats als líders dels sindicats únics, sobretot als més moderats per tal de provocar un reflux radical. L'espiral repressiu i de violència va esdevenir terreny adobat per empantanegar la situació social, preparant el camí reaccionari per a una solució dictatorial conservadora per via militar.

Itinerari entrada de l'exèrcit franquista a Badalona, 27/01/1939

27/01/1939, 27/01/2019, vuitanta anys separen les dues dates, motiu d'un itinerari per recuperar la memòria històrica de l'efemèride, l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, que he portat a terme per encàrrec amb la voluntat de respondre almenys dues preguntes: com va ser la jornada el 1939? quines conseqüències va tenir? i també generar debat públic sobre la recerca del que va succeir, la recuperació de la memòria, el reconeixement de les víctimes i una justícia reparadora. 

Hi va haver-hi força interès i molt bona assistència, intervenint un testimoni dels fets, Anton Cussó.

A la plaça Alcalde Xifré (antiga 'Plaza División Azul', cantonada amb el carrer '27 de Enero', actual Francesc Macià), va explicar-se l'entrada per la carretera de les tanquetes italianes, després el cos de l'exèrcit de Navarra i després les tropes marroquines; i davant de la placa dedicada a l'alcalde republicà Frederic Xifré Masferrer, afusellat pels franquistes el 1940, la duríssima repressió franquista -física de persones (uns 99 afusellats), cessament de funcionaris, confiscacions, clausura d'entitats, denúncies i empresonaments, obligar a prendre oli de ricí...- i la condició de víctimes durant la guerra que cal reconèixer als combatents al front, els dels bombardeigs de la ciutat, els famolencs... i les de la rereguarda republicana per motius de creences religioses, ideològics, venjances personals per part d'incontrolats... Unes situacions diferenciables, contextualitzades i analitzades.

Al carrer de la Creu, Rafael Campalans durant el període republicà, a l'alçada on hi havia l'antic edifici del Círcol Catòlic, assaltat el juliol de 1936, es va relatar una acció de guerra documentada quan des d'una tanqueta italiana es va encalçar a uns soldats republicans fugitius i una bomba de mà va matar-ne dos d'ells i dos van ser ferits. També com les antigues cotxeres de Can Puça, van ser utilitzades com aparcament dels vehicles del cos militar italià.

A l'Av. Martí Pujol, Av. Durruti durant la guerra, hi havia una font amb un bust del líder faista que va ser escapçat el dia 27 de gener. També es va explicar com en l'actual solar de la cantonada amb Via Augusta, hi havia l'edifici del Sindicat Vertical franquista, la CNS, inaugurat un 27/01/1959, posteriorment ocupat en democràcia per la CNT, reivindicant el retorn del patrimoni històric confiscat.

Al carrer Gaietà Soler i Plaça Pau Casals, es va explicar com la part del darrera de l'hospital funcionava com presó, i durant les primeres setmanes l'ordre i la seguretat pública va córrer a càrrec de Falange. I com la font de la plaça Pau Casals, obra de Joan Amigó, va ser 'españolitzada' canviant matusserament el mosaic, on posava 'any' per 'año', anècdota afegida a tota una sèrie de prohibicions de la llengua i la cultura catalana. També va explicar-se com al cine Victòria (actual Bingo), i els antics Picarol, i Loredán (Centre Carlí del carrer d'en Prim, antic Teatre Cervantes), van ser llocs destinat als soldats republicans empresonats a la rereguarda a mida que les tropes franquistes avançaven cap a la frontera.

A la plaça de la Vila, antiga 'Plaza José Antonio', van explicar-se els moviments d'uns pocs carlins i falangistes locals la matinada del 26 al 27 de gener; la desfilada de les tropes franquistes el dia 27; com el Círcol Catòlic va posicionar-se per allotjar-se a l'antiga seu d'ERC, abans Centre Nostra Senyora de Montserrat; el nomenament militar de la primera comissió gestora municipal el dia 28, presidida per MIquel Xicart (carlí); els principis autoritaris antidemocràtics, la manca de llibertats civils... les disputes entre carlins i falangistes; la destitució de Xicart per contestar amb una negativa una ordre superior sobre proveïments, la repressió... L'edició de Revista de Badalona a partir de 1941 i el record anual del 27 de gener amb titulars com 'Badaloneses ya sois españoles' publicat el 1942.

Al carrer de Mar, es va situar l'emplaçament del partit únic FET y de la JONS, a l'antic local de La Lliga (on estava el cine Verbena, ara una botiga); i al número 86 del carrer, la vivenda i la botiga on treballava Carme Claramunt i Bonet, única badalonina afusellada pels franquistes, que donava nom a una Casal i ara a un Ateneu.

Al Mercat Maignon, es va fer referència al greu problema dels proveïments durant la guerra i la llarga postguerra.

A La Plana, coneguda abans com Plana del Corb, vam situar el projecte monumental feixista i com va urbanitzar-se la 'Plaza de los Caídos'; la litúrgia i les característiques del règim; l'atemptat amb un artefacte explosiu el 1974 i les pintades durant 'la Transició'. Finalment va haver-hi la cloenda de l'itinerari.

De retorn al Casal Antoni Sala i Pont, nom d'un milicià mort al front (el primer dels aproximadament 600 badalonins que va haver-hi); va tenir lloc un vermut obert a tothom.