Scarlett Johansson, joventut i maduresa a Tòquio

Dues imatges icòniques d'Scarlett Johansson: plovent i amb rerefons japonès.

Lost in Translation (2003)

Avengers Endgame (2019)

El Zorrilla, 150 anys de teatre i entreteniment

A propòsit d'una anècdota que relaciona teatre, desig de llibertats i censura, que Lola Lafon recrea a 'La pequeña comunista que no sonreía nunca', una novel·la de ficció sobre la gimnasta Nadia Comaneci, recupero un article publicat que no havia transcrit a aquest blog. L'anècdota que explica Lafon es sobre el 'rei' Ceaucescu quan era amo i senyor de Romania: ''Y que me dice de Hamlet, ya sabe: 'Algo huele a podrido en el reino de Dinamarca'. Nunca olvidaré ese momento: el actor hizo una pequeña pausa después de 'reino'; oh, lo comprendimos, lo ovacionamos, todos en pie, estábamos maravillados, expresaba algo que ya no podíamos decir. A partir de la siguiente representación ¡se prohibió aquella frase!'.

Article publicat a L'Independent de Badalona, núm. 24, 14/12/2018

Es vivien temps agitats a Badalona, quan es va inaugurar l’emblemàtic Teatre Zorrilla el 31 d’octubre de 1868. Cal assenyalar que el teatre més antic de Badalona era el Teatre Badalonès (Can Gim) - emplaçat al local on hi ha el Círcol des de 1939 - que, sense que coneguem hores d’ara la seva data de construcció, funcionava ja l’any 1865 segons es desprèn d’un incident entre integrants del Cercle Progressista de Badalona i l’alcalde de la vila que va manar detenir-los, després que els primers aplaudissin sense aturador la frase ‘ante la ley todos debemos ser iguales’ en el segon acte del drama ‘La noche del Viernes Santo’. La Corona de Barcelona en el seu moment, i El Eco de Badalona i El Badalonés en uns articles retrospectius trenta anys després ho explicaren. Precisament, la situació política era moguda quan el Zorrilla va obrir portes ja que el mes anterior havia tingut lloc ‘La Gloriosa’, el triomf d’un pronunciament militar i un moviment de juntes que va destronar els Borbons i fer-se càrrec del govern, obrint el període polític conegut com Sexenni Revolucionari. Les conquestes liberals com la llibertat de premsa van comptar amb l’aparició del primer setmanari local, El Eco de Badalona el 6 de desembre de 1868, dirigit per Francesc Planas i Casals.

 

La construcció d'un nou teatre 'a la italiana' (prenent com a model el teatre barroc italià, en forma de ferradura) al centre de Badalona, va ser impulsat des de la iniciativa privada. L'esbarjo i la vida social d'hisendats i burgesos badalonins podria identificar-se amb un ampli teatre, luxós i de prestigi. Fins el moment, l'Església de Santa María, era el principal edifici de pública concurrència a la vila.

Francesc d'A. Amigó (un dels detinguts pels fets esmentats de 1865 i vocal de la junta revolucionària local de setembre), impulsor i propietari del teatre, encarregà la construcció al mestre d'obres Jaume Botey i Garriga i la decoració pictòrica als badalonins Manuel Junyent i Joan Casanovas.

Mentre el teatre encara s'estava construint, Amigó acompanyat de Francesc Planas i Casals, Joaquim Asensio de Alcántara, amic íntim de José Zorrilla y Moral, van entrevistar-se amb el dramaturg i poeta al Teatre Principal de Barcelona per comunicar-li que tenien la intenció que el futur teatre badaloní dugués el seu nom. José Zorrilla, exponent del romanticisme espanyol, els donà el consentiment i els prometé que visitaria Badalona (complí la seva promesa el 3 de gener de 1869, coincidint amb la inauguració del nou enllumenat de gas a la vila). 

El Teatre Zorrilla tenia l'entrada principal on es troba actualment, aleshores carrer d'en Lluch - d’en Cueta - (avui carrer Canonge Baranera, núm. 17). L'espai reservat als espectadors estava dividit de forma estratificada: a la platea van sobreposar l'amfiteatre del primer pis i, a sobre, un altre al segon (el galliner). L'edifici seguia els cànons dels teatres romàntics del segle XIX i, pel que fa a la decoració, la característica era l'ornamentació rococó.

El Zorrilla com espai d'arts escèniques i d'activitats culturals de referència, acollia representacions teatrals, sarsueles, operetes, funcions benèfiques, recitals de poesia, espectacles de dansa, celebracions d'homenatges... incorporant-se el cine a partir del 1905. La sala va mantenir l’activitat fins a l’any 1970 que va tancar.

Al carrer de Mar hi havia una altra entrada que, des de l’any 1954 quan obrí amb el nom de Cine Aya, va ser-ne la principal. Posteriorment al tancament de la sala, la zona del passadís del carrer de mar continuà com un espai amb màquines de jocs.

L’Ajuntament va adquirir el teatre l’any 1986 i amb l'ajut de l'Estat va realitzar una intervenció arquitectònica de calat. Va aconseguir posar-lo al dia, recuperant l'antic esplendor de l'edifici teatral del segle XIX.

'Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors'

Article publicat a L'Independent de Badalona, número 28, 22/02/2019

'...les històries de cacera seguiran glorificant els caçadors', ens interpel·la el proverbi africà. Hem de tenir present com un fet pot ser interpretat de molt diverses maneres. Així, en els marges de la història oficial, sovint hi ha esdeveniments protagonitzats per les classes populars que han quedat silenciats o bé amb un coneixement descafeïnat, tot i esdevenir formidables lluites col·lectives per la millora de les condicions laborals i de vida de gran part de la població. Uns episodis que, com deia el sindicalista Joan Manent, 'foren regats amb sang. Amb sang proletària, que ha estat sempre -i és encara- la més barata del món'.

Aquest és el cas de la vaga coneguda amb el nom propi de La Canadenca. Es tracta de la denominació popular de l’empresa hidroelèctrica Barcelona Traction Light and Power Company, de capital canadenc. El que va començar com un conflicte laboral parcial (a l'àrea de facturació de l'Empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction), va transformar-se per l'ímpetu del sindicalisme modern de la CNT en una gran vaga solidària a moltes poblacions catalanes ara fa cent anys. Les bases de la força sindical cenetista s'havien assentat al Congrés de Sants l'estiu de 1918 amb una reestructuració organitzativa per part d’una nova generació de sindicalistes revolucionaris: dels sindicats d'ofici es passà a sindicats únics per sectors productius.

La mobilització vaguista la va emprendre el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat i el de la Construcció de la CNT, convertint-se en una vaga que va posar a prova la cohesió de la classe treballadora esperonada des del sindicalisme llibertari. Perquè ens fem una idea ràpida i clara: els mesos de febrer i març del 1919 es va paralitzar un 70% de la indústria catalana i gran part de l'activitat econòmica. Van ser quaranta-quatre dies -del 5 de febrer al 19 de març- de conflicte laboral i social en què les autoritats van empresonar unes tres mil persones, va proclamar-se l' 'estat de guerra', es van militaritzar els serveis, hi ha haver-hi diferents episodis violents, apagades de llum i talls de fluid elèctric que impediren funcionar els motors a les fàbriques.... A Badalona, la suspensió de garanties constitucionals va impedir reunir-se als sindicats locals si bé el dimarts 4 de març van declarar-se en vaga els treballadors de La Propagadora del Gas en solidaritat amb els vaguistes de La Canadenca i de La Catalana de Gas i Electricitat.

El pols cenetista enfront de la repressió i de la intransigència patronal, es va cloure tanmateix amb un triomf sindical sense precedents. El govern estatal després d'un procés de negociació amb el comitè de vaga -on va prendre rellevància Simó Piera (badaloní d'adopció durant uns anys, coincidint amb el sindicalista Joan Peiró als fets de la Setmana Tràgica a la ciutat i ambdós representants badalonins al darrer congrés de Solidaritat Obrera el 1910, organització precedent de la CNT), mà dreta del líder Salvador Seguí 'el Noi del Sucre'- va acceptar la capacitat de negociació i representativa dels sindicats, va anunciar que decretaria la jornada de 8 hores -i 4 els dissabtes-, es va comprometre a l'eliminació del treball infantil, va admetre la readmissió dels acomiadats, una àmplia amnistia, a més de la millora de sous i condicions laborals.

Tanmateix, el general Milans del Bosch, Capità General de Catalunya, en aliança amb els sectors de la patronal disconformes amb la possibilitat de cedir, coincidents en la voluntat d'aixafar el moviment obrer organitzat, van provocar amb la seva negativa d'alliberar un grup de vaguistes empresonats sota jurisdicció militar i a reconèixer els acords, una nova vaga general impulsada pels sectors més extremistes del sindicalisme el dia 24 de març. El triomf sindical de feia uns pocs dies, va veure's arrossegat a un nou conflicte de desgast i resultat incert. La repressió va ser duríssima i tot un precedent de l'agreujament de les lluites socials dels propers anys. Des de capitania general es va permetre sortir als carrers als somatents armats (membres de la Lliga, carlins, monàrquics) per tal de fer front als vaguistes, la policia va aplicar perversament la 'llei de fugues', de nou va haver-hi gran nombre de detencions... A Badalona, el dilluns 31 de març, la Guàrdia Civil va clausurar la seu de la Federació Local de Societats Obreres, i l'òrgan de la Federació de Sindicats, La Colmena Obrera, no va poder aparèixer fins el mes d'octubre; tota la premsa va passar a ser revisada per la censura prèvia. Enmig d'un quadre de crisi social, el dia 3 d’abril, el president del govern, el comte de Romanones, va decretar oficialment les 8 hores de treball tant per Catalunya com per tot l’Estat. La situació va contrariar als representants de la línia dura de la patronal i si bé certificava un triomf obrer, uns dies després va finalitzar la vaga general sense que s'assolissin els objectius que l'havien motivat.

Les repercussions polítiques i socials negatives van passar factura als representants institucionals, dimitint el cap de govern estatal i també el governador civil i el cap de policia. Els propers mesos la conflictivitat va continuar amb noves aturades obreres, represàlies i tancaments patronals d'empreses.

Al mes de novembre va haver-hi un gran tancament patronal, un lockout fins a finals de gener de 1920. A Badalona per exemple, la situació de l'ordre públic i la repressió del moviment obrer va portar a incrementar exponencialment els efectius de la Guàrdia Civil fins arribar a un nombre de 80 (44 d'infanteria, 32 de cavalleria, un capità i tres tinents), una situació insòlita en una ciutat encara molt afectada per l'assassinat de 4 obrers per dispars de la Guàrdia Civil en el marc de la vaga a l'empresa Cros el 26 d'agost de l'any anterior.

La força sindical de la CNT es trobava en un moment de puixança quan el mes de desembre al Congrés realitzat a Madrid, la Federació Local de Societats Obreres de Badalona va representar a 9,140 obrers afiliats a la ciutat i com representant de la Federación Española de Cristaleros y Vidrieros hi va participar el badaloní Joan Peiró.

Per altre part, l'octubre de 1919 va tenir lloc la creació del Sindicat Lliure que protagonitzaria en endavant gran nombre d'atemptats als líders dels sindicats únics, sobretot als més moderats per tal de provocar un reflux radical. L'espiral repressiu i de violència va esdevenir terreny adobat per empantanegar la situació social, preparant el camí reaccionari per a una solució dictatorial conservadora per via militar.

Itinerari entrada de l'exèrcit franquista a Badalona, 27/01/1939

27/01/1939, 27/01/2019, vuitanta anys separen les dues dates, motiu d'un itinerari per recuperar la memòria històrica de l'efemèride, l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, que he portat a terme per encàrrec amb la voluntat de respondre almenys dues preguntes: com va ser la jornada el 1939? quines conseqüències va tenir? i també generar debat públic sobre la recerca del que va succeir, la recuperació de la memòria, el reconeixement de les víctimes i una justícia reparadora. 

Hi va haver-hi força interès i molt bona assistència, intervenint un testimoni dels fets, Anton Cussó.

A la plaça Alcalde Xifré (antiga 'Plaza División Azul', cantonada amb el carrer '27 de Enero', actual Francesc Macià), va explicar-se l'entrada per la carretera de les tanquetes italianes, després el cos de l'exèrcit de Navarra i després les tropes marroquines; i davant de la placa dedicada a l'alcalde republicà Frederic Xifré Masferrer, afusellat pels franquistes el 1940, la duríssima repressió franquista -física de persones (uns 99 afusellats), cessament de funcionaris, confiscacions, clausura d'entitats, denúncies i empresonaments, obligar a prendre oli de ricí...- i la condició de víctimes durant la guerra que cal reconèixer als combatents al front, els dels bombardeigs de la ciutat, els famolencs... i les de la rereguarda republicana per motius de creences religioses, ideològics, venjances personals per part d'incontrolats... Unes situacions diferenciables, contextualitzades i analitzades.

Al carrer de la Creu, Rafael Campalans durant el període republicà, a l'alçada on hi havia l'antic edifici del Círcol Catòlic, assaltat el juliol de 1936, es va relatar una acció de guerra documentada quan des d'una tanqueta italiana es va encalçar a uns soldats republicans fugitius i una bomba de mà va matar-ne dos d'ells i dos van ser ferits. També com les antigues cotxeres de Can Puça, van ser utilitzades com aparcament dels vehicles del cos militar italià.

A l'Av. Martí Pujol, Av. Durruti durant la guerra, hi havia una font amb un bust del líder faista que va ser escapçat el dia 27 de gener. També es va explicar com en l'actual solar de la cantonada amb Via Augusta, hi havia l'edifici del Sindicat Vertical franquista, la CNS, inaugurat un 27/01/1959, posteriorment ocupat en democràcia per la CNT, reivindicant el retorn del patrimoni històric confiscat.

Al carrer Gaietà Soler i Plaça Pau Casals, es va explicar com la part del darrera de l'hospital funcionava com presó, i durant les primeres setmanes l'ordre i la seguretat pública va córrer a càrrec de Falange. I com la font de la plaça Pau Casals, obra de Joan Amigó, va ser 'españolitzada' canviant matusserament el mosaic, on posava 'any' per 'año', anècdota afegida a tota una sèrie de prohibicions de la llengua i la cultura catalana. També va explicar-se com al cine Victòria (actual Bingo), i els antics Picarol, i Loredán (Centre Carlí del carrer d'en Prim, antic Teatre Cervantes), van ser llocs destinat als soldats republicans empresonats a la rereguarda a mida que les tropes franquistes avançaven cap a la frontera.

A la plaça de la Vila, antiga 'Plaza José Antonio', van explicar-se els moviments d'uns pocs carlins i falangistes locals la matinada del 26 al 27 de gener; la desfilada de les tropes franquistes el dia 27; com el Círcol Catòlic va posicionar-se per allotjar-se a l'antiga seu d'ERC, abans Centre Nostra Senyora de Montserrat; el nomenament militar de la primera comissió gestora municipal el dia 28, presidida per MIquel Xicart (carlí); els principis autoritaris antidemocràtics, la manca de llibertats civils... les disputes entre carlins i falangistes; la destitució de Xicart per contestar amb una negativa una ordre superior sobre proveïments, la repressió... L'edició de Revista de Badalona a partir de 1941 i el record anual del 27 de gener amb titulars com 'Badaloneses ya sois españoles' publicat el 1942.

Al carrer de Mar, es va situar l'emplaçament del partit únic FET y de la JONS, a l'antic local de La Lliga (on estava el cine Verbena, ara una botiga); i al número 86 del carrer, la vivenda i la botiga on treballava Carme Claramunt i Bonet, única badalonina afusellada pels franquistes, que donava nom a una Casal i ara a un Ateneu.

Al Mercat Maignon, es va fer referència al greu problema dels proveïments durant la guerra i la llarga postguerra.

A La Plana, coneguda abans com Plana del Corb, vam situar el projecte monumental feixista i com va urbanitzar-se la 'Plaza de los Caídos'; la litúrgia i les característiques del règim; l'atemptat amb un artefacte explosiu el 1974 i les pintades durant 'la Transició'. Finalment va haver-hi la cloenda de l'itinerari.

De retorn al Casal Antoni Sala i Pont, nom d'un milicià mort al front (el primer dels aproximadament 600 badalonins que va haver-hi); va tenir lloc un vermut obert a tothom.

Ara fa cent anys, com es va viure la fi de la I Guerra Mundial a Badalona?

Publicat a L'Independent 30/11/2018. -Article complert-

Aquest mes de novembre, el dia 11, va fer cent anys de l'armistici que va posar punt i final a les hostilitats de la Gran Guerra, coneguda posteriorment com Primera Guerra Mundial (en el seu moment per exemple, des dels EEUU, la coneixien com Guerra Europea). En concret es tracta de l'Armistici de Compiègne, signat entre els Aliats i Alemanya per posar fi als combats. Posteriorment, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. Milions de morts, desapareguts, ferits, mutilats, refugiats, pèrdues materials i econòmiques astronòmiques, conformaven un panorama devastador.

Entre les reaccions pel final de la guerra que van produir-se a Badalona, destacarem tres de rellevants. Una, a l'entorn de l'alegria dels aliadòfils, partidaris dels Aliats, concentrant-se en una visió de França, com hereva dels valors de la Revolució, de la democràcia, dels drets de l'home i l'imperi de la Raó, que s'havia enfrontat a l'autoritarisme germànic i dels vells imperis. Aquesta França idealitzada era vista per sectors polítics del catalanisme i l’ independentisme, com un possible garant democràtic del paper de Catalunya dins el nou panorama de les 'nacions europees'. Una segona reacció, és la sindical i ens centrarem en la figura del dirigent llibertari Joan Peiró i Belis, autor d'una sèrie de cinc articles d'anàlisi de l'actualitat els primers mesos de l'any 1919, publicats al quinzenari badaloní La Colmena Obrera, titulats 'Actualidades: la Democracia y el Sindicalismo'. Finalment, una tercera reacció és l'empresarial, amb la finalització d'un període daurat d'exportacions als països bel·ligerants concentrats en l'esforç de guerra, fet que canvia com un mitjó quan els diferents sectors industrials d'aquests països reprenen la seva producció en tots els àmbits comercials, mantenint-se una inflació que feia perdre poder adquisitiu sobretot a les classes treballadores.

La celebració de la victòria aliada

A Badalona, el dia 24 de novembre de 1918 es va celebrar un concorregut acte per celebrar el triomf militar dels Aliats, amb gran nombre de convidats. Hi assistiren polítics, personalitats públiques i representants de les diferents comunitats estrangeres residents a la ciutat, en homenatge als Aliats i també reconeixenent la participació de voluntaris catalans a la Gran Guerra. D'aquests darrers s'honorà als integrants de la Legió Estrangera Francesa, els badalonins Pous, Rabassa i Roca (mort al front de Macedònia). El so de ‘La Marsellesa’ i ‘Els Segadors’ s’agermanaren en un desig de llibertat interpretat des del catalanisme del moment. La comissió organitzadora estava encapçalada per Pompeu Fabra i l’alcalde Jaume Martí Cabot (en aquells moments dimissionari com protesta pels tràgics fets repressius del 26 d'agost -la mort de 4 obrers i desenes de ferits per part de la Guàrdia Civil- i la manca d'assumpció de responsabilitats corresponents). L'acte va desenvolupar-se a la platea del Teatre Espanyol -conegut més contemporàniament com cine Verbena- al carrer de Mar. Va servir-se un àpat i s'escoltaren diferents discursos entusiastes. També va haver-hi una manifestació de centenars de persones que va recórrer els carrers però van ser dissolta davant de l’Ajuntament per una càrrega de la Guàrdia civil. A la ciutat es respirava un clima intimidador i de por a la repressió violenta de les forces policials sobre els moviments populars, sindicals (com els fets dels 26 d'agost de 1918), republicans o catalanistes. Els setmanaris locals Acció i El Eco de Badalona explicaren com va transcórrer la jornada a les edicions respectives del 30 de novembre.

L'embat sindical

La creixent força organitzativa i reivindicativa del moviment obrer badaloní era encapçalada per la Federació Local de Societats d'Oficis. Durant el seu Primer Congrés el novembre de 1918, va oficialitzar l'adhesió a la via del sindicalisme revolucionari de la CNT. L'òrgan d'expressió de la Federació, el quinzenari La Colmena Obrera, dirigit per Joan Peiró, proporcionava un mitjà d'expressió i un altaveu de les qüestions d'àmbit obrer. Sobre la Guerra Mundial, la publicació va tractar repetides vegades l'encariment de les subsistències, criticant-ho i proposant el control dels preus ja que afectaven sobretot a les classes populars. També, la guerra va ser el detonant d'un enfrontament ideològic en el sí de la Federació Local, concretant-se entre el primer director de La Colmena, José Arbós, proper al Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i el dirigent sindical Joan Peiró. Aquest darrer va publicar a La Colmena l'article 'El 'requeté' rojo en acción' el maig de 1917 (publicat i citat -ja que no es conserva cap exemplar de la publicació badalonina- el 8 de maig al diari Solidaridad Obrera) criticant el canvi d'orientació dels republicans radicals respecte la neutralitat adoptada davant de la guerra, demanant ara entrar-hi a favor dels aliats. La polèmica era però força més profunda, perquè darrera del xoc sobre la visió diferent enfront del conflicte bèl·lic, hi havia la pèrdua d'influència del republicanisme radical en l'obrerisme i l'arrelament creixent de les tesis del sindicalisme revolucionari. La visió de Joan Peiró sobre el final de la Primera Guerra Mundial al primer article 'Actualidades: la Democracia y el Sindicalismo' aparegut el 7 de febrer, denunciava l'actitud mercantil de les potències guanyadores als preliminars de l'acord de pau: 'solo se trata de cuestiones de hegemonia económica, de adquisición de nuevos mercados y se disputa la posesión de tal o cual cuenca minera'; posant en evidència que el suposat principi de la llibertat dels pobles, no es respectava en el cas dels territoris annexionats sense que es tingués en compte la sobirania dels seus habitants, així com la tutela europea de països colonitzats. A més critica durament la inacció dels socialistes francesos quan els dirigents revolucionaris Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg han estat assassinats a Alemanya, així com la invasió del territori rus i contra els revolucionaris per part dels Aliats. El conjunt d'articles i diferents exemplars de la premsa obrera badalonina podeu consultar-los en línia i de forma gratuïta a la pàgina web del CEDALL-http://www.cedall.org/cedall100.htm-.

Pèrdua de mercats i inflació pels núvols

A Badalona predominava la diversificació dels rams industrials, el tèxtil veia com el metal·lúrgic i el químic prenien força per tal de proveir de béns d’equipament i maquinària en el període guerra. Amb la fi de la guerra les comandes de l’exterior van davallar, iniciant-se el 1919 una crisi generalitzada a tots els sectors el 1920, canviant la conjuntura econòmica favorable per a la producció industrial. En el panorama bancari, a Badalona la banca privada va establir-se per primera vegada el 1919 amb l’obertura d’una sucursal del Banc de Terrassa al començament del carrer de Mar. Tres anys més tard va haver de suspendre la seva activitat.

La inflació de preus de consum va continuar molt elevada afectant en gran mesura les classes populars, dificultant-ne la qualitat de vida. Els salaris  perderen, entre 1916 i 1919,  del 10% al 20% del poder adquisitiu, fet que contrastava amb l’acumulació de beneficis empresarials del moment. La tensió social va alimentar el pols reivindicatiu del sindicalisme revolucionari enfront de la patronal i el règim polític.

La càrrega. Els fets de Badalona del 26 d'agost de 1918

Enguany es compleix el centenari dels fets de Badalona del 26 d'agost de 1918. En el context de la vaga a l'empresa química Cros de Badalona, una de les principals empreses de la ciutat, la brutal repressió del moviment obrer per part de la Guàrdia Civil va provocar la mort de quatre manifestants i desenes de ferits a la plaça de la Vila de Badalona. 

Una proposta de llibre singular, divulgatiu sense perdre el rigor, que vaig realitzar amb  l'il.lustrador Toni Benages a la Comissió de Memòria Històrica de l'Ajuntament de Badalona, activa durant l'anterior govern municipal. Amb el suport i l'edició del Museu de Badalona, i amb pròleg del Julià de Jòdar, ha estat publicada i es troba a la venda al Museu al preu de 10€. 

Un treball amb aportacions noves locals i pel coneixement més general, per tal  de situar un període amb força dificultats per a les classes populars, amb greus dèficits democràtics, i el repte del sindicalisme recolucionari de la CNT a la societat capitalista, sobretot després del Congrés de Sants.

Els fets de Badalona van fer coincidir a personatges com Salvador Seguí, el 'noi del sucre'; Lluís Companys i Francesc Layret, advocats; Joan Peiró; Angel Pestaña; Francisco Largo Caballero; Marcel.lí Domingo, Jaume Martí Cabot; Frederic Xifré...

Corre, no et quedis sense el teu exemplar!!! 

Hem realitzat una primera presentació al Saló de Plens de l'Ajuntament de Badalona per tal de donar reconeixement a les víctimes dels successos ja que no es van assumir responsabilitats des del Govern Civil ni el propi cos policial, generant això sí, la dimissió del govern municipal de caire republicà que va paralitzar durant uns mesos l'activitat a l'ajuntament.

Traçant polítiques de memòria històrica

Article publicat a L'Independent de Badalona 20/07/2018. Recupero l'escrit en memòria del mestre d'historiadors/es, Josep Fontana.

Una de les frases que més m’ha marcat en l’ofici d’historiador és de Marc Bloch, recollint una anècdota del seu mestre Henri Pirenne: ‘si jo fos un antiquari, només tindria ulls per a les coses velles. Però sóc un historiador i és per això que estimo la vida’. Així, considero que el passat sempre afecta al present i com assenyala Josep Fontana, ‘l’ofici de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i el seu treball ha de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones d’ahir i d’avui’.

Itinerari Cooperativista a Badalona.

Els historiadors, a partir d’un compromís honest i amb mirada metodològica, fem incidència en les investigacions històriques del passat, en la producció cultural i la valoració patrimonial per tal d’estimular el pensament històric, sense veritats absolutes. Ara bé, per generar un debat públic sobre la memòria adjectivant-la d’històrica, cal també de forma paral·lela un discurs polític. El diàleg, la connexió o bé la consulta d’experts, historiadors, arqueòlegs, arxivers... permet millorar la governança pública en aquesta aspecte. El caràcter subjectiu de la memòria és superable amb rigor i debat crític, perquè sigui vàlida a la construcció de la nostra col·lectivitat contemporània. Molt de compte però amb la voluntat oficial de controlar i conformar la memòria, així com de l’escepticisme paralitzador sobre la seva utilitat social.

Per responsabilitat, estima i voluntat de transformació de la societat perquè sigui més culta, justa, participativa i democràtica, la memòria històrica és un antídot amarat d’humanisme enfront de la desmemòria, la impunitat i el sectarisme. D’altra banda, la història oficial en majúscules, la dels grans fets i dades macroeconòmiques, pot diluir la perspectiva de les identitats comunitàries, la de gènere, la de les mentalitats i fins i tot la història local com la de Badalona, importantíssima tanmateix per comprendre des de la proximitat, successos que poden qüestionar els ritmes i la línia dels grans fets històrics o bé avancen canvis, o sorgeixen simultàniament per les mateixes causes i efectes dels grans fets. Ben segur que la curiositat, uns valors d’identificació simbòlics, l’empatia o el rebuig d’alguns fets i personatges ens mouen a conèixer-la.

De la mateixa manera considero que cal separar la que podríem anomenar ‘indústria de la nostàlgia’ respecte les polítiques de qualitat democràtica o memorial democràtic. Doncs, representa una visió despolitizada i desdramatitzada del passat, amb una absència de la seva implícita càrrega d’acció col·lectiva, plural i diversa, sovint incòmode a l’ordre establert.

Monument franquista a la Plana amb pintades per la llibertat d’expressió i d’Andreu Solsona arran de la detenció el 1978. Foto: Fons del Col·lectiu Independentista de Badalona

A l’Estat espanyol s’ha passat d’un govern dictatorial que es recolzava en ‘la Cruzada’ com argument de legitimació d’inici de la guerra i continuïtat del règim; a un ‘pacte de l’oblit’ en un procés de transició política amb gran pes de l’aparell franquista, a la recerca del consens i la reconciliació fonamentada en la igualtat de culpa que va propiciar la Llei d’Amnistia de 1977. No va haver-hi una justícia transicional com a diferents països europeus després de la Segona Guerra Mundial. La caiguda de la política de blocs hereva de la Guerra Freda, els crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, Rwanda; la comissió de la veritat a Sud-àfrica; els processos post dictatorials a Xile i Argentina... van propiciar resolucions de l’ONU i el paper del Tribunal Europeu sobre drets humans i violacions del dret internacional. Aquest conjunt de factors va fer prendre força a diferents iniciatives socials a l’Estat espanyol com la reclamació de la exhumació de les fosses de la guerra civil, el retorn dels requisats ‘Papers de Salamanca’, la restitució de la dignitat de les víctimes repressaliades pel franquisme. Aquestes qüestions van incorporar-se progressivament a l’agenda política catalana i de l’Estat i han comportat canvis legislatius d’ampliació de reconeixement i ampliació de drets. Tanmateix per part de l’Estat, la Llei 52/2007 del govern Zapatero, van ser molt acotats i minsos enfront de la gran resistència conservadora que van trobar-se. La memòria històrica té un llarg camí per recórrer i explicar-se.

   

Interrogar-nos sobre el passat permet comprendre el present i tenir pautes d’intervenció pels nous temps. En aquest sentit, som conscients a tall d’exemple de les següents qüestions d’incidència actual: que la gran majoria de la població badalonina com la barcelonina i d’altres ciutats metropolitanes és migrant, de primera, segona o tercera generació? de com els drets socials i polítics de caire democràtic i de l’estat del benestar es van aconseguir i els podem exercir? del passat industrial de Badalona, amarat de lluites del moviment obrer per aconseguir dignitat de les condicions laborals i salarials? també d’un cop d’estat militar fallit que va propiciar una guerra incivil i el pes d’una dictadura amb polítiques sistemàtiques d’eliminació o d’expurgació dels no franquistes, i d’intent de genocidi de la cultura catalana, que conformaren la por a la política i una població poc exigent des del punt de vista democràtic? O de la carrera política i el súmmum de la corrupció immobiliària de reconegudes personalitats durant el franquisme, continuant com si res en democràcia?

Pensem-hi i veurem que va ser amb reivindicacions, tenacitat i denúncies de les injustícies que es van assolir diverses qüestions davant dels poders fàctics i els condicionants variables de les conjuntures socioeconòmiques, amb episodis tràgics, sota pressions i d’altres més reeixits des del punt de vista humà.

I vull finalitzar com no amb una pregunta que ens interpel·la als historiadors en referència al compromís social. Marc Bloch ens ho llegà: ‘Hem preferit tancar-nos en la quietud temorosa dels nostres tallers. De la major part de nosaltres, es podrà dir que hem estat bons operaris. Però, hem estat també bons ciutadans?’.